El domador de
versos, un personatge de la pel·lícula Léolo (Jean-Claude Lauzon, 1992),
passa les nits remenant en les deixalles del món sencer per recollir cartes i
fotos. S'assabenta així de tots els detalls, des dels més íntims als més
banals, de la vida de persones anònimes. Amb aquest materials construeix la
seva història, que no pot ser altra que la història de la humanitat. En les
últimes escenes, el veiem baixar per una escala cap al que s'intueix un
magatzem immens —ple de llibres i
papers relligats, però també d'estàtues i obres d'art— i dipositar L'avalée
des avalés, el llibre que llegeix Léolo, en una de les prestatgeries. El
protagonista ha deixat de somniar —«Perquè somnio, no ho estic» és la frase que es repeteix amb
insistència al llarg de la pel·lícula— i ja només li resta ocupar el seu lloc
en la memòria del domador de versos.
Quan vaig llegir «La Enciclopedia de los Muertos», la narració que dóna
títol al llibre de Danilo Kiš, la descripció de la biblioteca que acull
l'enciclopèdia em va recordar l'arxiu de Tots els noms, la novel·la de
Saramago, però també, i molt especialment, el magatzem que apareix en Léolo.
No perquè guarden cap mena de semblança visual —la biblioteca és un seguit de
sales fredes i brutes, però amb els volums ordenats
alfabèticament i encadenats
a les prestatgeries; el magatzem, en canvi, és un espai atapeït, barroc,
desordenat, sota la llum càlida dels canelobres—, sinó perquè la seva finalitat
és la mateixa: conservar la memòria de persones anònimes, la pila de moments
que constitueixen la vida, única i irrepetible, de cadascú.
Si alguna cosa sobta en la narració és la constatació d'aquesta
evidència: «(...) nunca se repite nada en la història de los seres humanos —y creo que en ello radica el mensaje
esencial de los autores de la Enciclopedia...—, todo lo que a primera vista
aparece igual apenas es similar; cada hombre es un astro aparte, todo ocurre
siempre y nunca, todo se repite hasta el infinito y de forma irrepetible». Les persones compartim experiències (la
lectura d'aquest llibre, sense anar més lluny), vivim situacions anàlogues i
reaccionem de manera semblant. Sovint entenem, o creiem que entenem, les
paraules i les accions dels altres. Ara bé, una mateixa circumstància és viscuda
per cada persona d'una manera que la converteix en una experiència única.
L'afirmació de Nietzsche «no hi ha fets, només interpretacions» adquireix un
peculiar significat en aquest context: emmagatzemem en la memòria la nostra
particular interpretació dels fets, no mai els fets. En comptes d'iniciar un
debat sobre un tema que la gnoseologia ha tractat fins a l'extenuació, el que
m'agradaria destacar és el caràcter absolutament personal de les vivències i de
l’empremta, en bona part elaborada, que deixen en la memòria —com aquella
imatge de l'Adriàtic, potser falsa, que el geòmetra guarda zelosament en el seu
record i es resisteix a contrastar amb la realitat. I en la mesura que «todo
ocurre siempre y nunca, todo se repite hasta el infinito», les repeticions de
les circumstàncies, les interpretacions d'un mateix fet o les interpretacions
de les interpretacions, constituiran el que Nietzsche va definir com l'etern
retorn.
Però es tracta d'unes interpretacions per força efímeres. Duren el que
dura la vida o, a tot estirar, el que
dura la vida d'aquells que ens han conegut i han incorporat als seus records
l’experiència de les vivències que han compartit amb nosaltres o que els hem
contat (interpretacions d'interpretacions). D'aquí ve que en l'entrada de l'Enciclopèdia sobre el geòmetra apareguin
detalls de la mort de la seva mare que no podia conèixer directament, parts
dedicades a la dona i als fills i, especialment, el seu funeral: una vivència
de la filla que passa a formar part del record que guardarà del seu pare, al
hora que forma part de la biografia del pare.
És aquest caràcter únic, irrepetible i efímer, de la vida, el que
impulsa els creadors de l'Enciclopèdia, iniciada poc després del 1789 (la data,
òbviament, no és casual), a recollir la memòria de totes les persones, «con el
fin de corregir la injusticia humana y de conceder a todas las criaturas de
Dios un mismo lugar en la eternidad». No s'hi inclouen, però, aquells que
apareixen en altres enciclopèdies, és a dir, aquells que d’alguna manera han
deixat de ser anònims. Aquest és el món del morts, el regne d’Hades, guardat
pel gos Cèrber, d’on no poden escapar
aquells que ja hi són —les seves «vides», cal recordar-ho, estan encadenades a
les prestatgeries—, en el qual no tenen cabuda aquells que han burlat la mort i
han sobreviscut en la memòria a través de les seves obres. Encara que aquesta
burla de la mort, com queda reflectit en altres obres literàries que tracten el
tema, no deixa de ser un miratge. En «El Inmortal», la coneguda narració d'El
Aleph de Borges, Homer ha oblidat qui és. Aquells que s’acosten com
papallones a la flama de La Immortalitat de Kundera només sobreviuran
com a personatges, com a efígies, i no per un temps il·limitat. L’eternitat és
un concepte massa ampli per a l’escassa capacitat de la memòria humana.
De la mateixa manera que l’Enciclopèdia dels morts inclou totes les
persones sense distincions —per als autors «no existe diferencia, cuando se
trata de la vida, entre un comerciante de Bania y su mujer, entre el pope del pueblo
(...) y el campanero del mismo pueblo»—, no discrimina tampoc cap esdeveniment.
S'hi recull cada activitat, cada percepció, cada sentiment i cada pensament,
totes les relacions, la visió del món i de Déu, els dubtes i les pors. En
definitiva, s'hi registra absolutament tot, en un espai molt reduït (cinquanta
anys contats en cinc o sis pàgines!). Aquest és l’altre aspecte que sorprèn de
la narració: la capacitat dels autors de l'Enciclopèdia per conèixer no sols
les dades biogràfiques, sinó també els aspectes més íntims, i condensar-ho tot
en un grapat de fulls. Una afirmació davant la qual el lector respon amb
incredulitat. Ningú —ens diem— pot arribar a conèixer una persona fins a aquest
extrem, i menys encara ser capaç d’enregistrar-hi aquesta quantitat immensa de
detalls, digna de «Funes, el memorioso»! Ha de tractar-se, deduïm, d’una
metàfora: no és una biografia del seu pare, sinó la vida del geòmetra Dj.M.
—«toda una vida» és el subtítol de la narració— el que la protagonista té a les
seves mans en obrir el volum de l'Enciclopèdia dels Morts. I com la vida
mateixa, l'Enciclopèdia reprodueix l'anatomia de la memòria, l'abocador on
queden dipositades, sense cap tipus de discriminació, les deixalles on remena
el domador de versos de Léolo.
Quantes vegades una sensació qualsevol no
ens ha fet evocar, amb força detalls, una experiència que creiem oblidada? Qui
no conserva una imatge del seu particular Adriàtic? Potser l'eternitat, com
dèiem abans, és un concepte que sobrepassa la capacitat humana de recordar,
però la memòria sí que enregistra totes les vivències, per insignificants que
puguin semblar. D'alguna manera, som tot allò que hem viscut. I ho som en la
mesura que podem recordar-ho.
Per últim, considere un error el final de la narració: l'al·lusió al
somni és un recurs massa utilitzat.
M'agrada més considerar l'Enciclopèdia com una ficció o com una
metàfora, sense necessitat de recórrer a cap tipus d'explicació que li aporte
versemblança. Que els records que sobreviuen a les persones siguin com les
flors que cobreixen el taüt de Marieta a «Honores fúnebres», perquè —com diu un
altre dels personatges del llibre— «¿Y qué quedará de nosotros, señores? (...)
¡Cartas de amor! Y facturas de hotel sin pagar». O, potser, ni això.