dimarts, 26 de novembre del 2013

El misterioso caso alemán, de Rosa Sala Rose



Començaré per assenyalar, sense més preàmbuls, que El misterioso caso alemán (2007) em sembla una obra digna de figurar entre els exemples més eximis de la crítica cultural, i no sols a casa nostra. D’altra banda, es tracta d’un gènere en el qual la seva autora, Rosa Sala Rose, ja havia donat mostres anteriors d'innegable perícia, com ara el Diccionario crítico de mitos y del nazismo (Barcelona: Acantilado, 2003), complementari en molts aspectes de l'estudi que comentem. Si en aquella ocasió, el seu propòsit consistia a traure a la llum el frondós panorama (pseudo)cultural que nodria els deliris ideològics del nazisme, en aquesta ocasió s'enfronta d'una manera potser obliqua, però en qualsevol cas molt matisada i subtil, a una de les grans qüestions ―jo diria que la més pertorbadora― amb què s’han hagut d’enfrontar els defensors contemporanis de les humanitats, això és, com es forja aquesta compatibilitat entre la cultura i la barbàrie extremes, que ha esdevingut la denominació d’origen de la nostra època. Es tracta, val a dir, d’un assumpte que ha provocat l'estupefacció d'algunes de les ments més brillants del nostre temps, especialment (et pour cause!) en l’àmbit cultural alemany. No es tracta tant, em sembla, de preguntar-se ―a la manera de George Steiner, posem per cas― com un individu concret pot escoltar Schubert o llegir Rilke durant les seves estones d'oci i exercir alhora com a comandant d'un camp d'extermini. Al cap i a la fi, els casos particulars poden explicar-se en funció de mil detalls i no tenen perquè proporcionar massa pistes per entendre el que en realitat va constituir la deriva de tota una societat cap a l’abisme moral. De fet, l'autora detecta amb admirable sagacitat que allò que ens incomoda quan ens enfrontem al fenomen que estem tractant d’analitzar, no consisteix tant en la constatació de la barbàrie de certs individus per si mateixa, sinó en el fet que amb la seva esmolada sensibilitat cultural ultratgen les obres d'artistes i pensadors universalment admirats, en els quals vam xifrar la mesura de les qualitats més excelses de la humanitat. Com no experimentar aleshores la inquietant sensació que els botxins son també els nostres «semblants» o els nostres «germans», per dir-ho a la manera de Baudelaire? Davant tal coincidentia oppositorum, irreductible a cap oposició dialèctica, la creença en el mite que la cultura ens fa millors i en l’existència d’un progrés ètic de la humanitat no pot, en bona lògica, sinó esmicolar-se.
El llibre de Rosa Sala pretén mostrar, en concret, en quina mesura la literatura alemanya va preparar el camí al nazisme, tot recorrent un itinerari en molts sentits paral·lel ―però sense incórrer en els seus apriorismes dogmàtics― al que va seguir Lukács en L'assalt a la raó (1952), on tractava de mostrar la connivència existent entre el nazisme i la tradició de l'irracionalisme filosòfic alemany, sobretot d'ençà de Nietzsche. I ho fa abordant la manera especialment reactiva com es va forjar la identitat alemanya, prescindint ja d’entrada d’una sèrie de qualitats humanes molt apreciades en altres contrades. Un primer anatema a tenir en compte, en aquest sentit, és el que el gramàtic i preceptista Johann Christoph Gottsched, el «Boileau alemany», va llançar contra la comicitat en el teatre, mitjançant la seva expulsió simbòlica d'Arlequí de l'escena alemanya. Encara que l’autora no ho assenyali, sospito que aquesta manera de procedir encobreix un integrisme esteticoreligiós. Com assenyala Umberto Eco a El nom de la rosa, Aristòtil no va arribar a ocupar-se de la comèdia en la seva Poètica i, d’altra banda, no consta enlloc que Crist rigués mai de la vida. Calia, doncs, domesticar l'humor moralitzant-lo, és a dir, desproveint-lo del seu caràcter subversiu i carnavalesc, que tan bé va saber mostrar Bakhtin. Exigir a l'humor «funcionalitat» o «sentit» exemplaritzant és privar-lo de la seva funció més valuosa, de naturalesa catàrtica. Tot plegat, va propiciar l’emergència d’un tipus de personalitats definides per una mena de cuirassa caracteriològica ―per dir amb l'argot de Wilhelm Reich― incapaces de donar lliure expansió a la seva alegria sense més. No debades, el personatge humorístic més genial de les lletres alemanyes no és altre que el propi diable, això és, el Mefistòfil de Goethe. En tot cas, d'una cosa no hi ha dubte, i és que l'humor és identificat sempre amb l'Altre, sovint percebut com a hostil. Tant és així que la serietat i l'avorriment esdevingueren ràpidament el segell característic de les obres autènticament alemanyes. Correlativament, l’aparició de l'humor s’hi va produir sobretot pel costat més sinistre, relacionat amb l'aparició del grotesc, on el riure s'alia amb l'horror.
Un altre tret característic de la literatura alemanya és la seva actitud refractària davant la realitat. Acostumats a parlar de Déu, de l'art, la naturalesa i l'individu, en les obres dels escriptors germànics l'examen crític de la pròpia societat, autèntic germen de la sàtira i l'humor, brilla en general per la seva absència. Els valors espirituals es consideraven els únics dignes de ser abordats per una literatura literalment aclaparada per una concepció massa excelsa de si mateixa, com si la insatisfacció amb el fet de constituir una nació sense Estat ―potser seria més just dir-ne una nació dividida en una miríada de microestats― empenyés els autors a emmirallar-se en un passat mític. D'acord amb aquesta orientació, l'ideal germànic es va projectar, no en una dimensió eminentment històrica, com ha ocorregut amb tantes altres nacions, sinó sobretot en un imaginari cultural que es contraposava a uns arquetipus negatius, fonamentalment el francès, en una projecció externa, i el jueu, en l’àmbit intern. La literatura alemanya es va blindar així contra les ingerències exteriors, concentrant-se en l’exploració del jo, tal com demostra la feblesa del realisme i el naturalisme en la història de la narrativa alemanya. (N.B. Alguna cosa d'això en sabem també aquells que hem estudiat la proscripció del realisme en la literatura catalana de principis del segle XX, a mans del Noucentisme triomfant, que predicava la plasmació literària d’una Catalunya Ideal, bastida a imatge i semblança dels somnis (o els malsons) de la burgesia conservadora hegemònica. Tot això per no parlar de la fixació autista i paralitzant ―Lukács no hauria dubtat a qualificar-la de protofeixista, ni jo tampoc― dels escriptors espanyols del 98 amb la imatge d'una Castella tan espiritual i endarrerida com racista, fanàtica i imperialista.) Podem atribuir en bona part aquesta inclinació literària al pietisme, un corrent espiritual enormement popular, que va exercir gran influència en la sensibilitat alemanya, amb la seva exhortació a l’autoexamen, la socialització dels sentiments (el plany compartit), l’abandó a la melancolia i al plaer de la pena. Només cal pensar en el Werther de Goethe, on aquesta panòplia de sensacions es despleguen sense disposar del contrapès d’una sola gota d’ironia o humor, que com ja sabem, havien estat proscrits si no era en relació amb la seva vessant més truculenta.
No és per casualitat, doncs, que la psicoanàlisi es va gestar en aquest àmbit cultural, tot i ser obra d’un jueu. Al cap i a la fi, l’empresa freudiana s’inscrivia en una frondosa tradició d’exploració de l’inconscient, iniciada per escriptors romàntics com Karl Phillip Moritz (Anton Reiser, 1785) i prosseguida per filòsofs de la talla de Schopenhauer, d'acord amb una línia que va de l’anàlisi turmentada d’un mateix a l’orgullosa afirmació de la pròpia individualitat, capaç de desembocar en una visió hipertrofiada i megalòmana de les capacitats del jo i el seu poder de transformació del món, tal com es pot apreciar ja en alguns productes del Sturm und Drang, com ara el «Prometeu» de Goethe. El mateix es pot dir, mutatis mutandis, de l’obra de Fichte, on l’absolutització del jo anul·la el principi de realitat, tendència que retrobarem més endavant en Nietzsche i els expressionistes. Resulta indispensable assenyalar, en relació amb aquest aspecte, que la llibertat i la profunditat analítica manifestada en l’esfera íntima hi contrastava dolorosament amb l'extrema subjecció personal a les convencions d'una societat ancorada en el culte protestant al deure i obertament hostil a qualsevol manifestació d'individualisme.
Una societat, val a dir, amb unes característiques ben peculiars, que la singularitzaven entre les del seu voltant, començant per la seva sensibilitat cultural. Durant el període posterior a la Reforma els alemanys van experimentar una autèntica revolució lectora, en virtut de la qual es va passar de la lectura de la Bíblia i alguns clàssics llatins a disposar d'un ampli ventall de títols, amb les repercussions consegüents en la transformació dels hàbits lectors. En d'altres mots: la lectura intensiva va desembocar en una lectura extensiva, i s'hi va crear un públic. Si bé en primer moment el costum luterà de centrar-se en la lectura exclusiva del text bíblic havia suposat un cert obstacle per a la difusió d'aquesta nova pràctica, al llarg de la segona meitat del segle XVIII es pot afirmar sense cap mena de dubte que el món de llengua alemanya constituïa ja la punta de llança de la revolució lectora en Occident. No és pas per casualitat, doncs, que en aquest ambient d'efervescència lletrada va sorgir el concepte de Bildung, paral·lel al grec de paideia i de difícil traducció en les llengües
romàniques. En una típica mostra de l'idealisme alemany, que es distanciava així de l'utilitarisme il·lustrat, el terme ve a designar una activitat desinteressada, on  es conjumina la voluntat manifesta d'arribar al màxim desenvolupament de l'individu com a ésser humà, tant pel que fa al resultat ―que es concretaria en el que a hores d'ara designen com una «cultura general»― com al procés mateix de la seva adquisició, en qualitat d'experiència vital que procura el tracte amb els altres. L'objectiu final de tot plegat consisteix a esdevenir un autèntic ésser humà millor, en tots els sentits de la paraula. Aquesta aspiració, per bé que enfonsa les seves arrels en l'humanisme renaixentista, se'n diferencia en un parell de detalls fonamentals: es tracta d'un objectiu al qual havien d'aspirar tots els ésser humans pel mer fet de ser-ho, sense que això aparegués lligat a cap ideal confessional o de classe. Però això, que en principi constituïa un valor positiu, en la mesura en què la cultura passava a constituir un fi per si mateixa en comptes d'un passatemps d'erudits ociosos, tenia també les seves contrapartides negatives, relacionades, d'una banda, amb la propensió al culte a la personalitat i al carisma que es va estendre en la cultura germànica, la qual amb el temps duria aparellades funestes conseqüències i, de l'altra, amb el caràcter excloent d'aquest model humà, dins el qual les dones no hi tenien cabuda.
Des del punt de vista sociològic, la propagació de l'ideal de la Bildung s'explica a partir de la frustració de la burgesia alemanya, la qual, incapaç de consumar un projecte revolucionari equiparable al de les seves homòlogues francesa i anglesa, va bolcar tot el seu afany de distinció en el terreny cultural, procurant així distanciar-se d'una noblesa que donava preferència als coneixements útils. No cal dir que la noblesa va afavorir aquesta pretensió idealista d'ennoblir-se a través del cultiu personal, ja que permetia mantenir la burgesia allunyada de l'esfera del poder. Es va consumar una escissió entre cultura i poder, autèntic tret característic de l'evolució històrica d'Alemanya. Ben mirat, des del punt de vista de les classes dominants es tractava de mantenir entretinguda la gent amb una empresa de perfeccionament personal ―la proliferació del Bildungsroman no és pas casual, certament― per tal que, ocupada en el cultiu d'unes virtuts de classe, no s'hi revoltés contra la falta de llibertat. En consonància amb la seva situació, la burgesia va acabar identificant la política com un afer exclusiu de la noblesa i Alemanya esdevingué el país de la revolució eternament pendent. O, més aviat, en el país on la revolució es va produir en l'esfera sublimada de l'art i el pensament, «a causa del mal oratge» (Adorno dixit). En contrapartida d'aquesta exclusió de l'esfera de decisió política, la burgesia va desenvolupar una rica vida familiar, concretada en una sacralització del matrimoni i de l'autoritat paterna, que requeria de l'obediència inapel·lable de tots els membres de la cèl·lula familiar, començant per la submissió absoluta de l'esposa. Aquesta concepció de la família, que es remunta a les doctrines de Luter, constitueix un model absolutament autoritari, basat en una fortíssima repressió sexual, analitzada entre altres per gent com Wilhem Reich (Psicologia de masses del feixisme) i els representants de la Teoria Crítica. Es tracta, ni més ni menys, de l'univers familiar que Michael Hanecke ha sabut dur al cinema amb una extraordinària penetració a La cinta blanca.
Com que l'ideal plasmat en la Bildung universalitzava qualitats peculiars de la vida burgesa, la burgesia hi va trobar el mecanisme de compensació de la realitat que li calia per resignar-se a la seva condició subalterna. En realitat parlar de resignació és quedar-se curt, perquè en abraçar aquest ideal podia sentir-se com a portadora de valors universals, esquivant la seva situació social real, on l’accés al poder li estava vedat. L'apoliticisme burgès, en conseqüència, apareixia carregat de deliris de grandesa en la mesura en què hom confiava que, gràcies a l’extensió de la Bildung, es propiciaria una selecció dels millors individus de cada classe social, susceptible de donar pas a l’adveniment d’una aristocràcia de l’esperit, promotora d’una reforma social. L’orgull nacional tampoc no estava pas absent d’aquest ideari, perquè la Bildung es va identificar molt aviat amb la manera de ser característicament alemanya, basada en la castedat, l'exaltació sentimental i el conservadorisme moral. I si bé durant certs períodes, com ara el Sturm und Drang, l’ideal burgés mantingué unes relacions força conflictives amb l’esfera estètica, a la llarga les tensions van acabar resolent-se de forma conciliadora, tal com testimonia la figura de l’artista burgès, encarnat emblemàticament per la figura de Thomas Mann. Aquesta assumpció de l’ideal cultural com a tret de distinció per la burgesia, paral·lel al procés de secularització, constitueix una característica específicament alemanya. Ara bé, això significa que l’intervencionisme burgés en matèria estètica va ser també superior al d’altres societats, on l’escissió entre el món dels artistes i la burgesia s’havia consumat de manera molt més radical. No debades, les crítiques dels romàntics alemanys al «filisteisme» es produeixen més aviat i amb més acritud en el món de la literatura alemanya que en cap altra, moguts per la intenció de proclamar la superficialitat subjacent al consum artístic de la burgesia. Potser per aquest motiu, l’hostilitat declarada entre els artistes i els burgesos va ser al capdavall major a Alemanya que a cap altre país. No deixa de ser paradoxal que, en aquest context problemàtic, la figura del filisteu acabés identificant-se amb la caricatura del jueu obsedit per l'acumulació de riqueses i hostil per complet a la vida de l’esperit. Una tendència, en qualsevol cas, que venia de lluny, atès que entre els pietistes existia una vertadera obsessió per l’assimilació religiosa dels jueus, que els convertia tot sovint en boc expiatori.
En aquest ordre de coses, el culte de la Bildung, institucionalitzat per la reforma educativa de Humboldt, va promoure un menyspreu radical cap a la riquesa (anticapitalisme) que es deixava sentir fins i tot en l’actitud típica d’una certa aristocràcia dels diners la qual, tot i acabar aliant-se, com en altres llocs d’Europa, però més tardanament, a l’aristocràcia de la sang, va continuar mantenint el culte de la validesa universal dels valors culturals que s’expressaven en la Bildung, transformada posteriorment en una Kultur, oposada al concepte francès de Civilisation, entesa en el seu vessant rousseaunià de corruptora dels instints més nobles i elevats dels éssers humans. D'aquesta manera, dos termes que en un principi eren sinònims, experimentaren una deriva cada cop més divergent, on el primer esdevingué la cristal·lització dels valors culturals d'un poble, elevats al rang d'exemple suprem i universal d'humanitat i alhora fortament impregnats d'un sentiment nacionalista i abstencionista en el terreny polític, capaç de relligar el culte a l'individu característic de la Bildung, amb la seva integració en la col·lectivitat nacional, dins la qual estaria pretesament destinat a dissoldre's joiosament en un acte de comunió mística. Els alemanys, en conseqüència, van acabar per monopolitzar l'ideal d'humanitat, i d'aquí al menyspreu de tots aquells que no havien assolit aquest grau d'excel·lència només hi va un pas, que va ser tràgicament consumat pel nazisme.
No és tampoc per casualitat que aquest ideal cultural va pretendre dotar-se de la legitimitat que proporcionaven les connexions amb l'Antiguitat clàssica, mitjançant la propagació d'una variant del classicisme que, a diferència del que s'esdevenia a la resta d'Europa, es va caracteritzar per una obsessió malaltissa amb l'antiga Grècia, correlativa d'un total menyspreu cap a la cultura romana i la seva descendència romànica. En conseqüència, els alemanys es cregueren investits d'una especial afinitat amb la cultura grega, circumstància a totes llums inversemblant, atès que per aconseguir tal proesa hauria calgut esborrar dos mil cinc-cents anys d'història. Les acrobàcies dialèctiques de Hegel, entre altres, els explicaven com havien obtingut una síntesi superadora del món grec i cristià, fent un pas endavant cap a la perfecció, que se substanciava en la negació de l'aportació jueva a la cultura
germànica. Segons aquesta interpretació, la religió cristiana de l'amor recollia el bo i millor de l'herència hel·lènica, apartant-se de l'aridesa dels cultes jueus, incapaços d'estimar, «com tothom sap». Els jueus, argumentava el filòsof, retien adoració exclusivament a l'esperit, cosa que contrastava amb el culte a la forma difós per l'ideal grec. Per aquest camí, els jueus es van convertir en el símbol de tot allò que els alemanys detestaven i el seu cosmopolitisme es presentava com el pol oposat a l’universalisme idealista de la Kultur, un concepte subjecte a constants transformacions, capaç d'abraçar segons les èpoques realitats tan distintes com la Grècia imaginada de Winckelmann i el culte d'una «raça ària», pretesament superior, tot passant per manifestacions culturals tan allunyades i de valor tan desigual com les òperes de Wagner, la fisiognomia de Lavater o la popularitat assolida pel nudisme o l'eugenèsia.
La fusió joiosa de l'individu amb la col·lectivitat nacional postulada per la Kultur va trobar la seva expressió tòpica en el motiu del ridens moriar, és a dir, en la fantasia morbosa de morir per la pàtria amb el somriure als llavis. Es tracta, com molt bé assenyala Rosa Sala, d'una secularització de l'ideal pietista, que exhortava a reviure interiorment les ferides i els patiments de Crist. La mort violenta esdevingué així una instància democratitzadora, com abans ho havia esdevingut la comunió religiosa. Hi contribuïa, a més a més, el record de les virtuts dels antics grecs, sempre disposats a ofrenar la vida per salvaguardar la llibertat de la polis. Un sentiment, no cal ni dir-ho, explotat per les classes dominants per als seus interessos expansionistes. Ara bé: en una irònica finta dialèctica, aquesta ànsia de sacrificar-se per la pàtria va engendrar molt aviat una ànsia no menor de sacrificar-ne també els pretesos enemics, amb la qual cosa els aspirants a màrtirs es van transformar alhora en rabiosos homicides, tret especialment perceptible entre les fraternitats d'estudiants, on el nacionalisme exacerbat convivia amb l'antisemitisme i la passió pels duels i la gimnàstica.
Les especials característiques de la pulsió de mort que recorre el patriotisme alemany també ajuden a entendre el procés, ja que, com molt bé assenyala l'autora, «[l]a patria sólo puede triunfar como instancia superadora de la absurdidad de la muerte mientras no signifique cosas muy distintas para cada individuo implicado». I en aquest ordre de coses, si bé els alemanys no es trobaven en les millors condicions de partida, a causa de la fragmentació del seu territori en una multiplicitat de principats, disposaven almenys d'un avantatge immillorable: el seu enemic irreductible, els francesos. Com que el patriotisme alemany era un fenomen eminentment burgés, dominat per un fort sentiment d'animadversió cap a l'aristocràcia, a la qual la burgesia es trobava sotmesa en el seu propi país, els burgesos alemanys decidiren saltar-se instàncies intermèdies i van concentrar tot el seu odi en els francesos, perquè aquests representaven el model més acabat de totes les aristocràcies del continent. Això no significa, però, que pel costat positiu, no hi haguessin problemes identitaris,  relacionats sobretot amb els projectes alternatius d'una unió germànica al voltant del Sacre Imperi Romanogermànic ―una vella estructura catòlica, que gaudia d'escasses simpaties entre els protestants― o del regne de Prússia, opció que va acabar finalment imposant-se, gràcies als seus èxits en el camp de la Realpolitik i al carisma d'alguns dels seus monarques, el més notori dels quals és Frederic el Gran. En tot cas, si hi havia una cosa clara és que els alemanys constituïen una comunitat cultural, articulada a l'entorn de la llengua, autèntica cristal·lització de la nació, com a poble (Volk) unificat que s'expressa en una llengua natural i posseeix unes formes de vida peculiars i genuïnes, preservades a través del temps en forma de comunió «mística» entre la sang i el solar patri. Per aquest costat, es va produir una auge de la mitologia germànica, en oberta competència amb el culte de l'antiga Grècia, gràcies al qual la reivindicació de la barbàrie va adquirir carta de ciutadania en la cultura alemanya, en forma de mite de l'Edat d'Or. En qualsevol cas, es tractava, una vegada més, d'un retorn als orígens mítics.
No cal dir que aquest no era el millor bagatge cultural per enfrontar-se amb la democratització i la modernització de la cultura. És sabut que la irrupció de les avantguardes (polítiques, culturals, artístiques, etc.) durant la república de Weimar, posterior al trauma desencadenat per la derrota en la Gran Guerra, va ser viscut per una part important de la població, educada en els ideals autoritaris i el «castissisme» de la Kultur, com una ofensiva revolucionària, destinada a soscavar les arrels més profundes del caràcter alemany. Els nazis van capitalitzar astutament la lluita contra aquest suposat «bolxevisme cultural», fent passar el gat de la doctrina rabiosament biologista de la puresa racial per la llebre de la Bildung humanística, centrada en el perfeccionament de l'individu.
Fins aquí el comentari apressat d'aquesta obra, on apareix descrit amb una agudesa admirable el rerefons intel·lectual que va desembocar en una de les grans tragèdies de la història. Una història, val a dir, que per moments s'assembla, tal com va escriure Shakespeare, a «un conte contat per un idiota, ple de soroll i de fúria, que no té cap sentit», si no fos perquè el talent de l'autora ens l'explica amb un talent digne d'admiració. L'acabo amb el sentiment d'haver-la simplificat fins a uns extrems intolerables, encara que em resigno a creure que no podia ser d'altra manera, atesa la riquesa d'arguments i la intel·ligència que hi desplega l'autora. En qualsevol cas, espero que el debat ulterior corregirà les meves mancances.

34 comentaris:

  1. Jo, francament, no sé què dir, i renuncio a entrar en un comentari coral dels mil i un detalls que conté aquest llibre i que tu has resumit amb insuperable perícia. Feta aquesta síntesi tan satisfactòria, em permetria de començar la ronda amb un comentari global. El misterioso caso alemán és alhora un assaig i un tractat, és un text acadèmic i alhora un text que --per la seua amplitud de mira i per l'extraordinària ambició intel·lectual-- va molt més enllà del que habitualment poden tolerar els estudis humanístics a casa nostra.

    L'autora, contra el que podria semblar a primera vista, no pretén "explicar" de manera causalista i apodíctica el fenomen que estudia, aquesta incomprensible simultaneïtat entre l'altíssima cultura i l'altíssima barbàrie. Aparentment incomprensible, per descomptat, ja que sempre ho trobarem difícil d'entendre si partim del prejudici platònic segons el qual el saber, la bellesa i la bondat s'atrauen mútuament. Doncs no, resulta que la refinadíssima i profundíssima cultura alemanya, capdavantera en el món occidental a principis del segle XX, va produir l'abisme d'abjecció més insondable que recorda Europa i el món. Si això és un fet, i ho és, no ens hauríem de demanar si és possible, sinó per què les nostres idees fixes sobre "la cultura" no tenen cap valor per a entendre que "la cultura" no frena la barbàrie, sinó que en determinades circumstàncies fins i tot la propulsa.

    En aquest aspecte, un dels grans mèrits del llibre de Rosa Sala és que és qualsevol cosa tret de simplista o monocausalista. El que ella exposa són un seguit d'esdeveniments i processos culturals (és a dir, socials i històrics) que afaiçonen la cultura alemanya fins al punt de confluir i d'exercir, d'alguna manera, de condició de possibilitat o de substrat de "caràcter" col·lectiu que servirà de base a la Gran Barbàrie. Tots aquests fets i processos s'esdevenen en la història cultural (i literària) alemanya, i l'autora els localitza i identifica en textos concrets, però sobretot transcendeixen el món del paper i reflecteixen la creació d'un ambient cultural --i, si se'm permet la redundància, un ambient social, unes maneres d'entendre('s), uns habitus (gràcies, Bourdieu) i unes pràctiques molt concretes i reals. La condemna de l'humor, el culte (bàrbar!) a "la cultura" amagat darrere de la Bildung, la sublimació dels conflictes de classe a través de subterfugis culturals, l'obsessió antipragmàtica o la identificació de "allò que nosaltres considerem sublim" amb "La Humanitat" són fenòmens que inevitablement tindran contrapartides en la vida "real" (n'hi ha cap altra?), i que crearan l'ambient que permetrà que passin segons quines coses. El misterioso caso alemán ho exposa amb insuperable perícia i constitueix, en la meva opinió, un dels exemples més admirables d'història multicausalista de la cultura que he llegit mai.

    ResponElimina

  2. Un altre mèrit del llibre, i no pas menor, consisteix a no tancar-lo en fals, sinó tot presentant en síntesi les idees investigades per mostrar que el conjunt pren sentit si sabem mirar-lo amb una certa distància i de manera global. L'autora no promet cap liquidació petulant de la qüestió, sinó que posa en relació molts fenòmens diferents per mostrar que darrere del conjunt s'entreveu una certa coherència amb els fets històrics. S'entreveu, dic, que no és cap afirmació espectacular, però que atesa l'enormitat del tema em sembla una recompensa molt i molt satisfactòria per la lectura del llibre.

    Per a mi, obres com aquesta demostren una vegada més que la dispersió hiperespecialitzada del Fachidiot, la concentració obsessiva en l'explicació neuròtica de temes sense importància o l'indefinit aprofitament carronyaire de cadàvers culturals no són l'única cosa que es pot fer en els estudis humanístics, sinó que la intel·ligència i la sana ambició encara hi poden donar fruits ben saborosos.

    ResponElimina
  3. En primer lloc, a mi també m'ha semblat excel·lent la ressenya que has fet del llibre, Josep. Pel que dius Guillem, coincideixo amb ell en què Sala treballa des de les pràctiques heterodoxes en lloc de seguir moviments compactes i consensuats. Demostra com una identitat col·lectiva és també la construcció d’un artefacte a partir d’un conjunt de tòpics. Els tòpics són ideals que s’anteposen a la realitat, una manera de funcionar molt alemanya. Ara bé, com recorda l’autora, si bé els tòpics s’allunyen de la realitat, tenen el perill d’influir-la i de distorsionar-la. I és aquí on es troba el que penso que és el gran encert de Sala: demostrar com els conceptes i els tòpics culturals van originar actituds concretes. A mi personalment, hi ha parts del llibre que m’han ficat literalment la pell de gallina. Tots sabíem que la història moderna l’Alemanya sorgeix d’un particular culte a la pàtria, per la qual es pot morir i es pot matar (en el procés de secularització que va seguir l’Alemanya moderna es va canviar l’amor a Déu per l’amor a la pàtria). Això ho sabem des de Frederic el Gran fins a les dues guerres mundials. Però Sala va molt més enllà (o podríem dir molt més allí) i fica nom a rostres i a esdeveniments concrets. Per exemple, la commoció que va causar un llibre com Sobre la mort per la pàtria, d’Abbt, o l’atemptat de Kotzebue a mans de Sand (cal recordar que Kotzebue només va ser una veu crítica de les fal·làcies amb què es va formar el nacionalisme alemany).
    Impressiona com Sala és capaç de descriure la formació d’un context, d’un tarannà i d’una psicosi que va arribar a afectar molta gent. I si el colofó de "El misterioso caso alemán" és veure com es va formar el nacionalisme alemany, en l’epíleg es mostra com els nazis es van erigir en els defensors d’aquest. Al respecte, és estremidora la confluència entre Goethe i Buchenwald. I també m’ha resultat molt interessant la reflexió que fa Sala sobre la tabula rasa que van haver de fer els alemanys després de 1945 i com van haver de prescindir de la Bildung i començar de nou.

    ResponElimina
  4. Josep ha destacat fets com la renúncia dels alemanys a l'humor. A mi m’ha cridat molt l’atenció l’apropiació que van fer els alemanys de l’ideal de bellesa grega. En la formació d’una identitat nacional que valorava molt l’orgull i el sentiment de superioritat, es van considerar els hereus dels grecs d’una manera totalment inventada i anacrònica (a través de posicions tan poc hel·lèniques com el luteranisme o el pietisme; i cal recordar que Sala amplia després aquestes confusions quan explica com els alemanys tampoc no van encertar massa a l’hora d’elegir mitologies germàniques).
    En la seua recerca, Sala se centra bàsicament en la literatura, però penso que podria fer-se una ampliació del seu estudi a través del cinema i de la música. Al respecte, podem recordar com la cineasta oficial del nazisme, Leni Riefhenstal, va fer la seua pel·lícula més famosa, "El triomf de la voluntat", reproduint l’impostat i apropiat model grec de bellesa. Per descomptat, també podria parlar-se molt de com els nazis van fer servir els mitjans de comunicació de masses per erigir-se en els defensors de l’esperit alemany. En concret, podria parlar-se del control que van exercir d’uns estudis de cinema tan importants com els de la UFA. Pel que fa a la música, podria parlar-se molt del cas Wagner i la seua utilització de la mitologia germànica i de l’antisemitisme, però també de l’ús de la música popular per a exacerbar el nacionalisme, o allò dels nazis i la “música degenerada” per referir-se a les avantguardes que suposadament eren una amenaça de la “vertadera cultura”.

    ResponElimina
  5. Penso també que cal destacar la recerca que ha fet Sala de les imatges i il·lustracions que mostren el funcionament dels tòpics i com van afectar el comportament de la gent.

    ResponElimina
  6. Hannah Arendt, al final de "Eichmann i l’Holocaust", es demanava si es podia concebre la possibilitat de sotmetre a l’autoritat d’un tribunal internacional les responsabilitats polítiques de les nacions. La reflexió d’Arendt va en la direcció que el judici de Eichmann en cap cas va estar a l’altura dels crims comesos, tant pel que fa a l’horror del que suposa eliminar pobles sencers com pel que fa al reconeixement dels criminals. Podria ser el llibre de Sala una bona instrucció del fiscal en un hipotètic judici a la nació alemanya?

    ResponElimina
  7. Yo creo que sí, Fèlix. No obstante, no creo que haya Estado europeo, por ceñirnos a nuestro ámbito, que no mereciera pasar por un juicio similar, del que saldría muy mal parado. Todos se las traen, empezando por el archienemigo de Alemania, Francia, un país de bagaje democrático prácticamente tan escaso como su vecino oriental.

    He empezado tarde la lectura del libro, hasta ahora he leído únicamente dos tercios y tengo una cantidad enorme de trabajo, por lo que me veo en la obligación de intentar ser muy sucinto. Es un libro muy bueno, que, además, se bebe a tragos. Verdaderamente, la autora ha dado con una buena fórmula -y, además, original- para instruir deleitando. A mi juicio, lo logra sobre todo con dos herramientas: la estructura y el tono. Permitidme que no me extienda al respecto; creo que, al haber leído el libro, podéis entender, señalados esos dos aspectos, qué características hacen que contribuyan a que la lectura llegue por momentos a ser adictiva. Asimismo, la capacidad del libro para atrapar al lector tiene que ver con el dominio de la autora a la hora de conjugar lo conocido y lo inaudito, la referencia ineludible y el hallazgo sorprendente.

    No obstante, si yo tuviera que quedarme con una sola cosa del libro, lo haría con el partido que saca al pietismo. Es, probablemente, lo primero que en adelante me venga a la cabeza cuando piense en este libro. De hecho, he incorporado ya sus explicaciones al respecto a mi caja de herramientas intelectual. La elección del libro me ha parecido todo un acierto y estoy seguro de que las ciento y pico páginas que me faltan para terminarlo serán tan deliciosas como todo lo que llevo leído. En cuanto a si este libro es mejor o peor que "Romanticismo" de Safranski, por recoger el hilo de unos comentarios en Facebook, yo diría que son textos diferentes y complementarios. Sin embargo, la comparación me parece oportuna, en la medida en que arroja luz sobre la habilidad de la autora para hacer una cosa muy difícil: manifestarse en el texto de mil y una maneras sin que en ningún momento el objeto de atención se desvíe hacia ella. También es digna de mención la penetración psicológica que la autora demuestra en muchísimos de sus comentarios. En fin, un libro y una investigadora llenos de cualidades. Un grato descubrimiento.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La referència a Arendt i al seu treball sobre Eichmann em va venir al cap al llegir com Sala explicava que en aquest llibre ha funcionat com qui ha d'investigar un crim, les pistes del qual s'han de seguir en l'àmbit literari i acadèmic. En definitiva, ha investigat la cultura alemanya per veure si ja conté en sí mateixa el germen de la degradació nazi, que seria el crim comès.
      D'això que dius que segurament no hi ha un estat europeu que no mereixi passar per un judici similar, estic d'acord. Però, com seria una obra similar a la de Sala, pel que fa al plantejament, sobre el jacobinisme francès, o sobre els deliris imperialistes espanyols, o sobre la construcció del nacionalisme català? Feta amb el mateix rigor que ha emprat Sala, serien unes obres interessants.
      Finalment, jo també vaig llegir el diàleg que van tenir Josep i Guillem sobre el llibre de Safranski. També vaig llegir el debat que vau fer l'any passat sobre el mateix. Penso que són obres diferents, però trobo molt més efectiva la de Sala. Segurament perquè el seu punt de vista és més heterodox i al mateix temps més empíric. Segons Safranski, el nazisme és un moviment profundament romàntic, però un romanticisme que ha passat de l’estètica a la política. És aquí on, segons aquest autor, es troba el problema i el perill. Però penso que això no deixa de ser una manera molt general de presentar l’assumpte. Una manera molt filosòfica o fins i tot acadèmica, com si no volgués tocar de peus a terra. Cosa que sí que fa Sala, que descriu les conseqüències concretes en el comportament de la gent de l’ús de tòpics i de fal·làcies en la construcció del nacionalisme. Com ja vau apuntar en el debat anterior, el llibre de Safranski és important, i segurament tot dos són complementaris. Safranski fa una síntesi prodigiosa i clara del context cultural i filosòfic (alguns capítols millors que d’altres), però penso que és Sala qui és capaç de portar aquest context als comportaments concrets.
      Com apuntava Guillem, el final del llibre de Sala és molt bo. S'hi dedica a fons amb el nacionalisme pròpiament dit, i després fa un epíleg antològic explicant com els nazis va recollir tots els processos culturals explicats. Prepara't...

      Elimina
    2. D'una cosa podem estar segurs, Félix, i és que els europeus necessitem com l'aire que respirem llibres com aquest, per poder entendre'ns a nosaltres mateixos i per poder ser entesos pels nostres veïns (i, per extensió, per la resta de la humanitat). Per cert, com agraïríem també la profusió de lectures semblants sobre altres parts del món. N'hi ha de molt bones, ja ho sé, però sempre resulten escasses.

      Elimina
  8. Benvolguts amics, en primer lloc deixeu-me confessar que mai no havia preparat una ressenya tan complexa com la d'aquest llibre. Voldria expressar la meva satisfacció per haver-ne proposat una lectura, que, pel que veig, està concitant tant d'acord i satisfacció, cosa inhabitual en un grup de lectors tan teclosos i remugons com nosaltres. La veritat és que he de dir que la seva inclusió en el nostre llistat de lectures d'enguany em va semblar des del primer moment una aposta segura, atès que, com heu tingut ocasió de comprovar, l'obra s'ho mereix sense cap mena de discussió. No sóc amic de l'exageració, però en aquest cas no em costa gens de reconèixer que ens trobem (ja!) al davant d'un autèntic clàssic de la crítica cultural.
    D'altra banda, poques coses puc afegir a les observacions que hi heu fet. Efectivament, una de les seves majors virtuts, com apunta Guillem, consisteix a no deixar-se encasellar en cap esquema interpretatiu prefixat; sinó tot al contrari, en la seva opció per d'un procediment escriptiu multicausal, que deixa en mans del lector l'extracció de (sovint terribles) conclusions, a partir dels fets que s'hi exposen. No ens trobem, doncs, al davant de cap obra de tesi, reduccionista i curta de gambals, escrita ad majorem gloriam de l'erudició improvisada de l'autor. Per contra, Rosa Sala prefereix ocultar-se hàbilment i discreta, tal com assenyala Paco, darrere la seva abundant (i amena) erudició, i deixar que el lector n'extregui pel seu compte les conclusions.

    ResponElimina
  9. En un altre ordre de coses, coincideixo amb Fèlix en l'oportunitat de les il·lustracions que acompanyen el text, en una demostració més (si calia) de la importància que els documents visuals assoleixen a l'hora de comprendre la història cultural de l'època moderna. Tampoc no negaré la pertinència de les seves suggerències en relació amb el cinema o la música. Ara bé: en canvi, em sembla que la consideració de tots aquests àmbits hauria requerit una extensió enciclopèdica que, segurament, l'obra que comentem ni estava en condicions d'escometre ni tampoc ho pretenia. I pel que fa al recurs a l'obra de Hannah Arendt em sembla un error, profundament pertorbador en el context d'una exposició com aquesta, en la mesura en què es tracta, justament, d'una obra de tesi. I consti que no tinc cap animadversió envers les seves tesis; tan sols em sembla que es mouen en una esfera molt diferent de l'estudi de Rosa Sala, tan profund, aclaridor i respectuós alhora amb les conclusions del lector.
    Finalment, un parell d'observacions: en primer lloc, igual que a tu, Paco, m'ha semblat interessantíssim el partit que el llibre treu del pietisme, un corrent religiós que ens surt al pas quan parlem de Kant i poca cosa més; i, d'altra banda, la lectura de l'obra em suscita una incògnita que no em veig capaç de resoldre, però que m'agradaria deixar plantejada aquí. Em refereixo, ni més ni menys, a l'escassa participació del alemanys en l'empresa colonial, que es va traduir en una experiència insuficient de la diversitat humana real. Llegint les pàgines de Rosa Sala i d'altres obres sobre l'època, resulta difícil no arribar a la conclusió que el coneixement que aquells mascles centreeuropeus tenien del món, en tant que correlat de la universalitat a la qual aspiraven, era fonamentalment llibresc i, doncs, indirecte i extremament superficial. No sabria dir fins a quin punt això va repercutir en l'esquematisme i la brutalitat demostrades pels alemanys en el seu contacte amb altres tipus de gents, però molt em temo que alguna relació hi deu haver. De fet, l'assumpte apareix de manera tàcita en les reflexions de Carl Schmitt sobre els tipus d'ordre que emanen de les nacions bolcades en el domini de la mar i de la terra, que seran objecte de comentari en una lectura posterior del blog. Es tracta, per tant, d'una qüestió sobre la qual no vull estendre'm ara mateix, perquè ja tindrem ocasió de comentar-la més endavant, però sobre la qual no tinc cap dubte que Rosa Sala podria aportar alguns aclariments tan pertinents com apassionants.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, totalment d'acord amb això que dius que si afegíssim el cinema i la literatura el llibre quedaria desbordat. Però penso que ho hem de tenir en compte.
      Després, m'agradaria que m'expliquessis una mica millor per quins motius consideres un error relacionar el plantejament de Sala amb aquella pregunta final de Sala. No acabo de comprendre molt bé això que dius quan parles d'una obra de tesis. Són lligues diferents, però per què?
      Després, em resulta molt interessant el comentari que fas sobre els alemanys i el seu escàs coneixement de la diversitat humana d'aquella època (o només a través dels llibres). Segurament, és una via a seguir que complementaria el treball de Sala. Per cert i salvant totes les distàncies: a vegades els nord-americans també mostren una ignorància flagrant del món, i potser per això fan les barbaritats que fan.

      Elimina
  10. Potser no m'he expressat prou bé. El meu rebuig no té tant a veure amb els plantejaments d'Arendt com amb el fet de pensar que el llibre de Rosa Sala podría constituir materia per a una requisitòria fiscal contra el poble alemany. De fet, al meu entendre, una de les grans virtuts del llibre que comentem és, precisament, aquest mostrar sense jutjar, que deixa en mans del lector l'última paraula. Pel que fa als aspectes relacionats amb el cinema i la música, estic plenament d'acord amb tu: cal tenir-los en compte, però el que ocorre és que això desborda les capacitats d'una sola persona i no cal demanar-li al llibre més del que ofereix (que és molt!). També puc estar d'acord, si més no en part, amb la comparació que fas amb la ignorància dels americans pel que fa al món sobre el qual exerceixen el seu domini com a gran potencia, per bé que hi podríem trobar diferències importants, que explicarien perquè els USA no han igualat mai la barbarie (ni la idolatría cultural tampoc, tot s'ha de dir) dels alemanys. En part, sospito que aquestes qüestions tenen alguna cosa a veure amb el contacte amb el món que han mantingut els uns i els altres. Els americans han estat una gent molt més pragmática que no llibresca, la qual cosa pot tenir inconvenients, però també avantatges.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara sí… Gràcies!!!! Totalment d'acord.
      Pel que fa a la (problemàtica) comparació, també hauríem d'afegir que els USA sempre han estat un cresol de minories (tot i que després matisades dins la maquinària capitalista) i que els seus habitants sempre han tingut una relació ambivalent amb el propi estat (la por a l'estat que els porta a la defensa individual, les armes, etc.).

      Elimina
  11. Poc és el que puc afegir a tot el que ja s’ha dit. Com a vosaltres, m’ha semblat també un llibre excel•lent, tant per la quantitat d’informació que aporta com per la manera d’estructurar-la, d’una claredat esbalaïdora si tenim en compte la magnitud del tema que tracta. Si hagués de destacar-hi un aspecte especialment interessant seria el procés de creació d’una identitat nacional a partir d’un passat mític, convertint les mancances en virtuts i desenvolupant l’orgull de ser autòcton. I és que aquest discurs identitari m’ha fet pensar en un altre que ens és molt més proper, el que es desenvolupa en un àmbit estrictament local. Si, com diu Guillem, els millors llibres no són tant aquells que ens donem respostes sinó aquells que ens obliguen a plantejar-nos preguntes, permeteu-me que us exposi breument les qüestions que aquest text m’ha suggerit.
    Josep Conill i jo, en alguns articles publicats els últims anys —i que es poden consultar en la seva web—, hem analitzat diversos aspectes de la formació del que anomenem la «ideologia castellonenca». La identitat local es crea, a partir de finals del segle XIX, sobre una triple base mitològica: la Castàlia grega, la novel•la Tombatossals de Josep Pasqual Tirado i el culte a la Verge del Lledó. Què té a veure Castelló amb la mítica font Castàlia de Delfos és un tema que se m’escapa i sobre el qual no he trobat cap informació, però el terme Castàlia és força popular a la ciutat —serveix per designar l’estadi de futbol, el club de natació i una televisió local, entre altres coses. La figura del gegant Tombatossals és el motiu d’una escultura de grans proporcions, situada en el camí que condueix a l’ermita de Lledó, on hi ha un altre grup escultòric més antic, el que representa a Perot de Granyana, el llaurador que va trobar la imatge de la Verge. Una llegendària història dels orígens de la ciutat descriu com els habitants del Castell Vell, situat al turó de la Magdalena, van baixar al pla, gesta que es commemora en les festes locals, de creació franquista, en el pregó de les quals es fa referència a «l’orgull de genealogia». Per últim, la figura del llaurador, l’habitant autòcton per excel•lència, es idealitzada en la literatura costumista i reproduïda en almenys un parell d’escultures en dues de les places més importants de la ciutat.
    Després d’haver llegit el llibre de Rosa Sala Rose, totes aquestes referències locals —des de la Castàlia grega fins al llaurador autòcton— em desperten totes les alarmes. Quan algú afirmava «ser de Castelló de tota la vida» em feia venir basques; ara, encara més. Però, crec que la formació d’aquesta identitat és un tema que mereix un estudi més ampli (en la mesura de les nostres possibilitats, és clar).

    ResponElimina
    Respostes
    1. La diferència, Anna, és que els alemanys no es van estalviar el pensament en absolut, mentre que els nostre compatriotes (?) eren (i són) d'encefalograma pla. Es tracta d'un detall només, però no d'un detall petit.

      Elimina
    2. Com a castellonenc d'adopció que vaig ser durant una època de la meua vida, a mi també m'han inquietat aquestes referències que esmentes, Anna. Però, al mateix temps, segurament que trobaríem en moltes nacions moltes recurrències a mites per justificar una cultura. El que caldria fer és superar aquesta manera d'actuar mítica, que a Castelló, pel que recordo i tu contes, encara funciona (la qual cosa és anacrònica i lamentable). Aquell horrible folklore de la Magdalena, etc.
      Si alguna vegada escriviu un llibre similar per a Castelló, ajudareu a modernitzar la ciutat. Tot i que molt em temo que si igual serà massa tard...

      Elimina
  12. Crec que hauríem de ser molt cautelosos amb aquesta hipòtesi del colonialisme, que si Rosa vol ja matisarà, confirmarà o desmentirà. Però no hem de pensar que, com que es van quedar a casa, no tenien ni idea de la diversitat de les cultures i del seu valor. Penseu, per exemple, en Alexander von Humboldt i la seva expedició americana; penseu en el consum de llibres de viatges (un gènere autènticament best seller a tot l'Europa central dels segles XVIII i XIX!!!); penseu, a sensu contrario, que l'experiència colonial dels anglosaxons no els va fer precisament menys efectius a l'hora d'eradicar de la faç de la terra cultures senceres (i què direm dels espanyols, racistes i genocides com la mare que els va parir!). Els francesos, un altre imperi colonial, recordeu que feien cantar als negrets allò de nos ancêtres les gaulois... El que diferencia Alemanya és, això sí, l'unicum històric que representa la industrialització de la mort humana sobre bases racistes pretesament "científiques", i això sí que demana una explicació a banda. I no crec que la falta de colònies aporti gran cosa, honestament. Els alemanys eren llibrescos, sí, però no ignorants ni mancats de curiositat per la diversitat humana. El que això ens ensenya és que ser llibresc pot ser molt pitjor del que ens havia semblat, si més no, als qui partíem del fetitxisme de la "cultura". I això enllaça tant amb la idea de Josep com amb el contingut del llibre de Rosa, em sembla.

    ResponElimina
  13. Ja sabia jo que em sortiries amb Humboldt! ;) Ara bé, pensa que, com que els alemanys no tenien indis o negres en abundància a mà, els van aplicar els mètodes colonials als seus veïns europeus, amb una sobredosi de legitimació cultural i cientista. De fet, jo diria que només a partir d'un contacte llibres amb la cultura hindú hom es pot empescar una entelèquia com la de les llengües indogermàniques, que tant va contribuir a la contrucció d'un mite ari absolutament desproveït de fonament. I, en un altre ordre de coses, els genocidis atribuïbles als espanyols (o, més aviat, castellans) francesos i anglosaxons es produeixen en èpoques diferents i reprecuteixen en les respectives societats en debats sociopolítics molt diversos. Seria interessant veure com es produeix tot això a Alemanya i establir-hi les comparacions pertinents.

    ResponElimina
  14. És clar que sortiria amb Humboldt. En qualsevol cas, trobo que per molt seductora que sigui la connexió convindria no cedir-hi. Cauríem probablement en la fal·làcia de post hoc ergo propter hoc. No hi ha res que pugui demostrar de manera fefaent una connexió entre tenir colònies i no muntar un Holocaust en ple segle XX... tret que els alemanys no tenien colònies i van muntar un Holocaust en ple segle XX, la qual cosa és un raonament circular, per descomptat. El contacte comercial dels grecs amb els perses, els egipcis i els fenicis els va enriquir amb l'orfisme i va donar com a conseqüència un Heròdot, és cert; però el tracte directe dels anglosaxons, els francesos, els holandesos o els portuguesos amb la diversitat humana no els va fer precisament més comprensius ni menys racistes, ans al contrari. Encara no he vist res que demostri que les potències colonials estaven immunitzades contra el que van fer els alemanys, i com que els contrafàctics per definició no es poden demostrar, doncs ho deixo aquí.

    Però no hem de confondre, crec, la diversitat de debats que pot inspirar aquest llibre amb la discussió sobre el llibre mateix. No ho dic per impedir el debat, naturalment, sinó per centrar una mica la discussió. En la meva opinió, El misterioso caso alemán planteja dos interrogants per a mi especialment interessants: un sobre el gènere i l'escriptura (com és possible escriure història cultural amb rigor i sense la castració típicament acadèmica?) i un altre sobre la connexió entre La Cultura (les majúscules són deliberadament sarcàstiques) i la vida real, vista des d'una perspectiva quotidiana, econòmica i política, social, antropològica fins i tot.

    ResponElimina
  15. Evidentment, no hi ha res que demostri que les grans potències colonials estaven immunitzades contra el que van fer els alemanys, tret del fet que no ho van fer. El gran problema de l'ideal alemany de la Bildung i la seva metamorfosi en Kultur és que va crear un ideal d'universalitat tan elevat i identificat amb la pròpia ètnia que, a poc a poc, fins els mateixos veïns van acabar semblant estranys, exòtics i, doncs, dignes de ser tractats com a espècies zoològiques diferents, sense cap necessitat d'anar-se'n als antípodes a massacrar gent exòtica.
    Pel que fa als interrogants plantejats pel llibre, em sembla que el mateix llibre és una bona resposta: un exemple de llibertat de criteri, curiositat i audàcia intel·lectual. Són aquestes característiques compatibles amb la "nostra" institució acadèmica. Molt em temo que no, almenys si jutjo per la meva (escassa) experiència. Ara bé: he de dir també que és escassa perquè molt aviat vaig ser refractari al clima "intel·lectual" que es respirava a la universitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La frase "Són aquestes característiques compatibles amb la "nostra" institució acadèmica", evidentment es tractava d'un interrogant.

      Elimina
  16. Una altra cosa, en la qual potser no he estat suficientment explícit, és aquesta qualitat de "lent adaptable" que mostra el llibre de què parlem (i que es veu també en els escrits que regularment penja Rosa en FB): aquesta transició constant entre el detall ben estudiat a fons i la idea de conjunt, entre l'anècdota i la categoria, entre l'esdeveniment i el procés. Quan estudia el pietisme, per exemple, comença amb un seguit de fets aparentment desconnectats del problema (en sentit ampli) que estudia, i després, a mesura que avança l'exposició, el lector va veient com el focus s'amplia i es veu la posició del pietisme en tot el context cultural i en el procés que mena cap a l'ambient d'entreguerres. O les relacions entre la burgesia i l'aristocràcia, idem eadem idem. I al final, per tancar el llibre, es van recollint tots els fils que semblaven dispersos i es veu de quina manera tot plegat, per dir-ho així, pren sentit (potser no explica, en un sentit fort, però sí que dota de sentit l'aparent misteri que dóna títol al llibre). Flexibilitat en la narrativa i alhora sistematicitat en el tractament: col·legues, crec que no es pot demanar més. Si a això hi afegiu que l'autora és oficialment doctora en Filologia Romànica, francament, el mèrit es multiplica. No sé què en pensarà Rosa, i possiblement la idea sí que ha circulat o circula, però trobo que aquest llibre hauria d'estar disponible també en alemany. Jo, si fos alemany, li ho agrairia molt. Sense ser-ho, també.

    I sí, certament, El misterioso caso alemán s'ha de llegir a quatre mans amb el Diccionario de la mateixa autora, un altre llibre impressionant, formidable. En això també tens més raó que un sant laic.

    ResponElimina
  17. Jo em pensava que estava ja traduït a l'alemany. Si no és així, no saben el que es perden (o potser sí?).

    ResponElimina
  18. Amb la passió autoindagatòria (que també apareix en el llibre) tan típica dels alemanys, crec que els agradaria molt.

    ResponElimina
  19. A més a més, el llibre té una altra virtut eminent: ha sabut dosificar les anècdotes i les categories amb una habilitat discrusiva envejable, capaç d'esborrar tot allò que en aquesta mena d'obres sol delatar una redacció feta a base d'enllaçar fitxes. No és aquest el cas, doncs, aquest és un llibre d'una peça, on les dades puntuals estan al servei d'un pensament que les articula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Esta vist que, últimament, no estic gens fi: acabo d'escriure "discrusiva" en comptes de "discursiva". Quin desastre!

      Elimina
    2. Jo deia l'altre dia que penso que el gran valor del llibre és veure com l'articulació de tòpics amb què funcionava el pensament alemany va originar una sèrie de comportaments concrets. Tot i que també podríem invertir l'argument: Sala explica i mostra una sèrie de comportaments que a poc a poc expliquen tota una manera de pensar i tota una història cultural. I ho fa d'una manera immanent: els comportaments reals ensenyen una manera de funcionar i tota una història cultural. La gràcia de Sala està en què quan escriu ho sap fer d'aquesta manera. Josep, tu mateix ho deies: "les dades puntuals estan al servei d'un pensament que les articula". Segurament, el llibre és tan gratificant perquè t'obliga a treballar i a interpretar escenes quotidianes que en aparença no contenen massa informació, però al mateix temps t'ajuda a veure les coses.
      Crec que va ser Guillem qui va qualificar el llibre d'"història cultural". Seria aquest el gènere, si haguéssim d'atribuir-ne'n un? És un llibre de sociologia? Ho dic perquè crec que un llibre de filosofia no ho és (no surten filòsofs). I aquí podríem de nou parlar de les obres de Safranski, tant de "Romanticismo" com de la biografia de "Heidegger". Aquest autor sí que recorre a la filosofia, però els resultats crec que no són tan satisfactoris, almenys pel que fa al tema en qüestió.
      Què passa amb la filosofia?

      Elimina
    3. Pel que fa a la filosofia, penso que també hauríem de citar Dialèctica de la Il·lustració, en la qual Adorno i Horkheimer afirmen que fenòmens com el feixisme van ser símptomes de la Il·lustració, la conseqüència necessària de la raó instrumental.
      Tot i que, al mateix temps, no n'estic segur a l'hora d'establir comparacions amb l'obra de Rosa Sala. Segurament, el de la filosofia és un nivell diferent, més general i no tan particular. Ara bé, si és així, penso que la filosofia en queda tocada de tot aquest procés.

      Elimina
  20. Fa dies que vull intervenir en aquest fil, però m’ha frenat el fet de que, senzillament, no sé què dir. Estic aclaparada per aquesta reacció tan entusiasta i, a l’hora, tan analítica i intel•ligent al meu “Misterioso caso alemán”. No puc creure que un llibre que jo hagi escrit hagi provocat un debat d’aquesta volada.
    De veritat, no tinc paraules. Només una: gràcies!!! Gràcies de tot cor per recordar-me que escriure, malgrat tots els esforços, pot valdre la pena, una veritat que se m’oblida massa sovint. No sabeu fins a quin punt aquest debat m’anima a continuar i em reconcilia amb la existència.
    Un agraïment molt especial a Josep Conill per la seva elaborada ressenya, la millor i més aprofondida que aquest llibre ha rebut fins ara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu per la part que em toca, Rosa. La veritat és que tant la lectura com la ressenya del llibre han constituït un autèntic plaer.

      Elimina
  21. Ahir vaig acabar de llegir el llibre de Rosa Sala, que m’ha mantingut enganxat i absorbit durant tot el temps que li he pogut dedicar. No repetiré els elogis que n’heu fet en aquest fòrum. Els compartisc tots. El llibre de Sala m’ha interessat, sobretot, per ser una hhistòria cultural d’Alemanya, molt més que pel seu intent de contribuir a explicar el sorgiment del nazisme. Crec que, si he llegit bé aquest llibre, l’autora no pretén traçar una relació directa de causa efecte entre la cultura alemanya i la barbàrie nazi (de aquellos fangos, estos lodos), sinó de fer veure com tot un entramat de referències i d’ideologies va crear una mena d’humus que va facilitar el nazisme. Però que no hi abocava necessàriament.

    M’atreviria a apuntar algunes qüestions. Fins a quin punt el cas alemany és únic? Crec que tots els que hem llegit el llibre no hem pogut evitar de tenir in mente, de reüll, altres casos d’altres latituds. Josep Conill ha esmentat pertinentment en la seua ressenya el noucentisme català i la generació del 98 espanyola. La mateixa Rosa Sala, en analitzar el filohel·lenisme alemany, no s’oblida d’assenyalar que aquest fenomen també es va donar a Anglaterra: dosis ingents de llatí i grec era la formació que rebien els qui havien d’administrar l’Imperi britànic.

    Hi ha un punt concret del llibre que m’ha trasbalsat: l’assassinat de Kotzebue per l’estudiant Sand. No coneixia aquest episodi concret, i m’ha posat els cabells de punta per la seua combinació d’irracionalitat i de salvatgisme. Ens podríem tranquil·litzar pensant que Sand era un pirat, que ho era, però, com conta Sala, la seua execució va provocar una onada d’admiració pel terrorista, que el va elevar a la condició de sant i d’heroi. ¿Com es fa el salt des d’unes idees irracionals i deletèries (la mort per la pàtria, etc.) a la barbàrie de l’assassinat de Kotzebue? La relació, crec, no és tan mecànica ni tan òbvia com podria semblar. Per a mi, es tracta d’un salt i no d’un pas d’una cosa a una altra. Potser vaig equivocat i sóc una mica ingenu. En tot cas, l’estudiant Sand va inaugurar una tradició alemanya: després de la Primera Guerrra Mundial, Rathenau va ser assassinat per un altre estudiant, tan pirat o més que Sand.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En llegir el crim de Sand, Enric, a mi també em va ocórrer el mateix que a tu: immediatament vaig pensar en l'assassinat de Rathenau.

      Elimina