dijous, 30 de gener del 2014

Tristos tròpics: segona càpsula

Tal com va quedar establert en la remodelació del calendari de lectures d’enguany, arriba el moment de tancar el comentari de Tristos tròpics de Levi Strauss amb un balanç global de la lectura. I potser la millor manera de dur-lo a terme sigui atenent a les conclusions de l’obra i a la peculiar malenconia que se’n desprèn, producte de la saviesa adquirida per l’autor en el seu contacte amb els indígenes dels tròpics. Com s’arriba a ser etnòleg, es demana i ens demana el llibre, perquè la pregunta no sols concerneix l’autor, sinó la nostra civilització sencera, incapaç de concebre’s sense contemplar-se al mirall bigarrat que li ofereixen les altres societats. Homo sum; nihil humani a me alienum puto, podria ser molt bé la resposta de Levi Strauss —i en part l’és—, amb el benentès que aquesta preocupació per les varietats de l’existència humana, tan difícilment justificable d’altra banda, té com a principal objectiu projectar llum sobre la nostra manera de viure. No és poca cosa, certament, però encara resta en peu la qüestió de si això justifica la irrupció de l’etnòleg en la vida dels altres; una irrupció, val a dir, que no es produeix sense conseqüències, perquè la seva sola presència ja contribueix a modificar l’estat de les societats que observa.
Per aquest costat, reapareix en el camp de les ciències humanes la paradoxa del gat de Schrödinger, concernent al paper acomplit per l’observador en les observacions que realitza. Amb una diferència fonamental: dubto molt que l’etnòleg arribés a l’extrem de postular que la seva observació «crea» les societats observades; com no crec tampoc que el físic s’acontentés amb la conclusió que la finalitat última de la seva tasca consisteix a aprofundir el coneixement dels mètodes d’observació imperants en la seva cultura. Pel que fa al llibre que comentem, aquesta percepció es reflecteix ara i adés en l’extrema consciència mostrada per Levi Strauss en relació amb les alteracions que la seva presència introdueix en les societats que estudia i amb els malentesos generats per l’observació com a fenomen bidireccional —atès que l’etnòleg resulta també, al seu torn, observat pels indígenes, que, a partir de la seva persona, es forgen una idea de la societat que l’envia. Tocant a aquest punt, m’ha semblat curiosa la seva propensió a minimitzar-hi l’envergadura de les expedicions en què va participar, acaparant de manera gairebé exclusiva l’atenció del lector i relegant a mencions merament anecdòtiques d’altres aspectes, prou menys idíl·lics. Francament, com a lector, m’ha resultat sorprenent haver d’esperar fins a la p. 350, poc més o menys, de la traducció catalana per assabentar-me que la dona de l’autor el va acompanyar en totes les expedicions i, a més a més, s’ocupava de l’estudi de la cultura material dels pobles que visitaven. Tot això per no parlar de detalls tan reveladors com ara que l’expedició disposava de metge o que els seus integrants anaven fortament armats. Potser no seria impertinent demanar-nos si Levi Strauss no és un narrador tan hàbil com trampós, en la mesura en què la seva extraordinària capacitat descriptiva deixa en l’ombra aquestes qüestions, vinculades molt simptomàticament als aspectes més sinistres de l’empresa colonial europea, dels quals el projecte etnològic formava part consubstancial, com a dispositiu que va permetre a la nostra civilització assolir una dimensió planetària, capil·laritzant —per dir-ho a la manera foucaultiana— la resta de cultures del món. La resposta, en qualsevol cas, no és fàcil, tot i que personalment em decanto a disculpar aquests «oblits» com a part integrant de la nostàlgia de l’autor per les societats primitives, concretament per un neolític que en les pàgines finals, amerades d’un sentiment rousseaunià, arriba a identificar-se amb l’Edat d’Or.
La qüestió no és pas banal, ja que es troba relacionada amb la inspiració «anarquista» que en alguns moments hi apunta, inspiració que esdevindrà del tot conscient en l’obra d’un etnòleg posterior, el malaguanyat Pierre Clastres (La société contre l'État, 1974), estudiós també les societat aborígens d’Amèrica del Sud. Ho podem apreciar en alguns dels passatges més brillants del llibre, com els dedicats a glossar les funcions del cap de la tribu entre els Nambikwara  o la «lliçó d’escriptura». En el primer cas, la comparació entre la figura del líder indígena —invariablement l’individu més capacitat del grup, que, a canvi d’alguns petits privilegis matrimonials, porta una vida de sacrifici i dedicació total a la comunitat, a la qual recompensa contínuament amb regals i el present de la seva paraula— i els dirigents de les democràcies occidentals resulta patèticament desfavorable als darrers. Quant a la lliçó d’escriptura, la conclusió no pot ser més diàfana: per damunt de la seva utilitat com a instrument de preservació de la memòria, aquesta tecnologia contribueix sobretot a la consolidació de la servitud dels pobles, domesticats per castes guerreres i sacerdotals que van transformar els contingents sotmesos al seu jou en una autèntica màquina col·lectiva humana —el terme és de Lewis Mumford—, capaç de realitzar obres d’una envergadura titànica, com les piràmides o els grans ziggurats mesopotàmics. En d’altres mots: més que no un instrument d’alliberament, la irrupció de l’escriptura, que és també la de la pròpia història, representa un autèntic eclipsi de la llibertat primigènia, segrestada pel mode de producció asiàtic, també conegut com a despotisme hidràulic. Al meu entendre, l’animadversió de Levi Strauss cap a l’islamisme té a veure, precisament, amb el fet que representa l’última encarnació d’aquest esperit de servitud sense límits que s’inicia en els albors de la història i la recorre com un destí fatal. El cristianisme ja apuntava en aquesta direcció, que es contraposa a la llibertat interior propiciada pel nihilisme budista.
En algun moment de la història humana, doncs, algú va triar el camí equivocat i d’ençà d’aleshores les conseqüències monstruoses d’aquella decisió no han cessat d’incrementar-se. En les societats tropicals d’Amèrica del Sud, l’autor de La pensée sauvage va entreveure, o així li ho va semblar, els vestigis degradats d’una societat que conservava les traces d’una humanitat anterior a aquesta caiguda en el temps. Per això, els seus tròpics són tristos. No debades, com apuntaven Horkheimer i Adorno a la Dialèctica de la Il·lustració, «[i]ndependentment de les penes i els turments que els homes hagin pogut sofrir en la prehistòria, no són capaços de concebre una felicitat que no visqui de la imatge d’aquesta». No estic segur de ser capaç de coincidir fins a les últimes conseqüències amb tal tesi, per bé que el rumb emprés per la humanitat ens demostra, com més va més, que no es tracta de cap fantasia sense fonament, sinó d’una interpretació tan perspicaç com documentada de la miserable trajectòria d’aquesta espècie de mones vestides amb pretensions d’immortalitat que hem acaparat tota la Terra. 

3 comentaris:

  1. Efectivament, en el final del llibre Lévi-Strauss reflexiona sobre la feina d’etnògraf i això li permet fer consideracions generals sobre la civilització occidental. Unes consideracions que són francament estimulants. Com ja vaig apuntar en una entrada anterior, l’etnografia és la ciència d’una civilització que ha decidit suprimir la diversitat cultural. Es tracta d’aconseguir un monocultiu humà i un monocultiu cultural. I a l’etnògraf se li ha encarregat estudiar les formes de vida que han estat condemnades a mort. Lévi-Strauss n’és plenament conscient, d’aquí el to elegíac i les fluctuacions del llibre. A partir d’aquí, fa una crítica molt interessant de la ideologia que ha impregnat la cultura occidental, formada per l’imaginari cristià i la seua promesa constant d’un món millor. Promesa que després recuperaria la Il·lustració amb la voluntat de fer-la realitat. El retret de Lévi-Strauss és precisament a aquest esperit utòpic que soluciona els problemes del món des d’una lògica artificial sense tocar de peus a terra. Aquest plantejament podria situar-se al costat d’obres que han analitzat les paradoxes del projecte il·lustrat, pensem en Adorno i Horkheimer (Dialèctica de la Il·lustració), Bauman (Modernity and the Holocaust) o Polanyi (Meaning). Són autors que reconeixen en el procés de civilització occidental una sèrie de paradoxes que porten a l’opressió i a la violència. El que aporta Lévi-Strauss és un enfoc particular des de l’etnografia, buscant aquesta paradoxa molt enllà en el temps. Com comenta Josep, Lévi-Strauss reconeix el problema com un error d'elecció: Occident hagué tingut un esdevenir molt diferent si la cultura mediterrània s’hagués fusionat amb el budisme oriental. En lloc d’això es va desenvolupar el cristianisme i l’islamisme, religions que pateixen d’aquest mal utòpic i que necessiten per a sobreviure l’augment continu de les masses i una uniformització constant, que avui és global. Josep afirma que no està segur de coincidir fins a les últimes conseqüències amb aquesta tesi. A mi personalment em provoca vertigen, potser per totes les implicacions que pertoca. Això sí, suposa una sacsejada important i molt estimulant en el pensament.

    ResponElimina
  2. Al teu comentari anterior, Fèlix, afirmes que l’antropologia és la «ciència» emanada d’una civilització que ha decidit suprimir la diversitat cultural. Personalment, no n’estic tan segur; jo em decantaria més aviat cap a la hipòtesi que és la disciplina sorgida de la curiositat d’una civilització que ha esdevingut planetària i, alhora, alguns dels seus integrants van adquirir consciència que la puixança tecnològica amenaçava amb esborrar qualsevol altra forma de vida. Es tracta d’un plantejament semblant, però no equivalent, sense el qual difícilment arribaríem a explicar-nos la nostàlgia avant la lettre que amera tantes pàgines de Tristos tròpics. Més encara: diria que, tret de casos particulars, la civilització occidental no ha exhibit una voluntat deliberada d’anihilar les cultures del planeta, sinó que ha estat l’eficàcia de la raó instrumental —que és com dir el seu «universalisme»— la que ha contribuït a imposar no tant els estàndards de culturals europeus com els productes que se’n deriven. Es dóna així la paradoxa de l’integrista musulmà que combat la civilització occidental en nom de la «puresa» doctrinal de l’Alcorà amb les armes més modernes, que la seva gent és sovint incapaç de fabricar o reparar.
    Dit això, no sé que em fa més por, si els efectes devastadors d’aquesta cultura europea imbuïda d’un universalisme il•lustrat tan idealista com anivellador, o la indiferència brutal d’una cultura en vies d’esdevenir hegemònica, com ara la xinesa, absolutament incapaç, no ja d’experimentar cap curiositat envers els altres, ni que sigui abans d’absorbir-los, sinó de reconèixer-ne la mera existència com a persones. És massa aviat encara per pronunciar-s’hi, però l’alternativa representada per l’Imperi del Centre resulta, si més no, inquietant i em porta a pensar que el nihilisme budista potser no és tampoc tan inofensiu com imaginava Levi Strauss, en la mesura en què comporta conseqüències anihiladores.

    ResponElimina

  3. Estic d’acord amb el matís que introdueixes sobre la meua apreciació anterior. Però també m’agradaria explicar-me millor. Elias Canetti va escriure en un aforisme llarg que la història de Roma s’ha convertit en el model per a perpetuar totes les guerres, tant per que als que volen formar un imperi com per als bàrbars que només volen saquejar el botí. Canetti ve a dir que això que anomenem globalització comença en Roma. Els romans sí que tenien una decidida voluntat de romanitzar-ho tot que es va traduir en el genocidi i el saqueig de moltes civilitzacions. Després cal tenir en compte que el cristianisme, quan esdevé oficial, té la mateixa mania monopolitzadora (Canetti diu que Roma va vèncer el cristianisme quan aquesta s’hi va convertir). A partir d’aquí, el mateix Canetti va escriure a Massa i poder que tant el cristianisme com l’islam són religions que depenen de l’augment de les seues masses. Són més fortes com més fidels tenen, i la seua gana creix exponencialment a mesura que el cos augmenta. Això explicaria l’obsessió contra els infidels i l’obsessió per convertir el major nombre de persones. Cal recordar que aquesta obsessió va arribar també a la Il·lustració i les seues dèries per civilitzar els salvatges, en una posició en què es coincidia amb els evangelitzadors que van anar al Nou Món a rescatar ànimes del salvatgisme. És clar que aquests són casos extrems, però que també van esdevenir generals. I és clar que també entra en joc, com tu molt bé apuntes, l’afer que la cultura occidental hagi esdevingut planetària i que la seua superioritat tècnica hagi comportat la destrucció d’altres models. Comptat i debatut, penso que la meua definició i la teua de l’antropologia occidental podrien ser les dues cares de la mateixa moneda.
    Pel que comentes de Xina, el seu impuls a mi també em resulta inquietant. Només cal veure el paper que està tenint els últims anys a Àfrica. I molt em temo que encara veurem moltes coses. Per cert, ara mateix estic recordant la teua xarrada sobre Melancolia i les claus secretes que amagava sobre Orient i Xina en particular. Pel que fa a l’aposta del budisme, és evident que segurament Lévi-Strauss va generalitzar massa i no hi va saber trobar les ombres.

    ResponElimina