dissabte, 22 de febrer del 2014

INTEMPERIE, de Jesús Carrasco

Crec que la sorprenent irrupció l’any passat d’Intemperie de Jesús Carrasco (Badajoz, 1972) dins de la literatura espanyola té el seu fonament en l’encaix de tres eixos estretament relacionats entre si: el llenguatge, el paisatge i el personatge del cabrer.

1) Sobre el llenguatge. De seguida sorprén una terminologia molt castellana, allunyada de l’estàndard usual, molt rica i apegada a la terra (millor: al terrós). Això fa que, encara que les oracions són curtes i la seua construcció és senzilla, la lectura siga alhora fàcil i complexa, ja que impedeix l’acceleració. Les frases, com el paisatge i els personatges, són dures i seques. Algunes d’elles lapidàries i que condensen en poc d’espai duresa, crueltat, saviesa ancestral i dignitat.

2) Sobre el paisatge. Un s’adona ràpidament que el paisatge no és sols el marc de l’acció, sinó que és un protagonista més de la novel·la. A mesura que s’avança en la lectura, la seua presència cada vegada va prenent més i més cos i adquireix una dimensió major. El paisatge (dur, sec, immisericorde) és el protagonista real de la novel·la i adquireix una dimensió moral (encara que més enllà del bé i del mal: amoral).

3) Sobre el personatge del cabrer. En aquest marc absolutament inhòspit, on la sensació d’impossibilitat d’escapar d’un destí cruel sembla i és irremissible, apareix la figura del cabrer i la seua relació amb el xiquet. L’acció moral del cabrer sobre el xiquet i l’entorn no és ni grandiloqüent ni discursiva; no repara el mal ni l’impugna. Ni tan sols és un heroi tràgic ni, potser, una llum en l’abisme. És simplement un personatge derrotat i condemnat des d’un principi que manté una mica de dignitat en un paisatge que no és veurà afectat per la seua acció. I no obstant, els seus actes i ensenyaments (silenciosos o breus) al xiquet són importants. Quan el xiquet no vol enterrar els morts per evitar que les bèsties es mengen els cossos, adduint que no s’ho mereixen i que ells no ho haurien fet, el cabrer només diu: per això mateix és pel que cal fer-ho! En aquest passatge hi ha condensada més profunditat moral i religiosa que en molts discursos (teològics, filosòfics o fílmics) amb pretensions de transcendència. (Pense en els minuts finals de Rashomon d’Akira Kurosawa).

El transfons cruel de la realitat que es mostra a llibre, el paisatge que l’emmarca i la genera no és derrotat  ni anul·lat ni impugnat per l’acció del cabrer. La sensació de desassossec, de desvaliment davant d’un paisatge ambiental i humà tan cruel plana al llarg de tota la novel·la i el regust amarg impregna la ment del lector ja abans d’acabar la novel·la. I, tanmateix, la relació d’exemple mut, silenciós, del cabrer és important...



Excursus personal. De fet, la proposta de llegir Intemperie té el seu origen en una conversa amb Emi (la meua dona) durant un viatge per la Serra d'Albarracín, la zona més despoblada d'Europa després de Lapònia. Circulàvem per carreteres comarcals que uneixen pobles molt allunyats entre si i on els únics edificis relativament importants són petites esglésies massisses que no s’omplin per falta d’ànimes vives a les localitats que les van edificar fa segles. Kilòmetres i kilòmetres d'altiplanície mesetària, amb terra roja, però pedregosa i gelada que la cultura agrària transmesa per mon pare enseguida identificava com a terra bona, però que pel clima només és apta per al forment o per a unes poques creïlles per a casa (per l’excés de pedra). Entre les planícies i els suaus desnivells a penes hi havia algunes carrasques aïllades, la llenya eixuta de les quals tampoc és promesa d’escalfor ni de riquesa. Lluny només s'albiraven antigues serralades a les quals ja s’havia extret el poc carbó mineral que tenien o pobres boscos esquilmats durant segles per a fornir de carbó vegetal les llars (per passar els llargs i durs hiverns) o per a alimentar alguna indústria ja fa temps fantasmal. Era i és una terra pobra. I ara, allunyada de qualsevol via de comunicació important, encara ho és més. Aquesta terra fa segles que està abandonada de la mà de Déu i dels homes.
I aquest és el punt. Un paisatge inhòspit abandonat de la mà dels déus i dels homes i que, precisament per això, resta totalment a la mà dels homes. Uns homes que, esculpits per un pàram tan inhòspit, són brutals ja que només sobreviuen els més forts, els més cruels i que fa temps que tampoc fan cap queixa als déus per abandonar-los ni es compadeixen a si mateixos. Compadir-se per la miserable situació en què viuen no és útil i ni té cap valor de supervivència. De fet, fa temps que les coses són el que són i no té sentit plantejar-se altra possibilitat de realitat (que en tot cas, resta molt llunyana i impossible d'arribar i, molt més de portar a unes terres tan brutals).
Per ací podríem iniciar altra conversa, que podien relacionar amb Esperant els bàrbars, de Coetzee, obra amb la qual Intemperie també té semblances i diferències (tant formals com argumentals).


10 comentaris:

  1. Cal reconèixer que Jesús Carrasco escriu bé. Té una prosa solvent i vigorosa, domina el llenguatge i utilitza un lèxic ric i molt precís. A més, es nota que coneix el món rural en el qual està ambientada la novel·la: aquella Castella profunda i interior, desèrtica i maltractada. Com molt bé destaca Miquel, trobem un ric vocabulari que no es podria entendre sense la relació amb el lloc i el paisatge. De fet, com també comenta ell mateix, la presència del particular paisatge de la Castella rural és omnipresent i clau. Literalment, ho impregna tot, fins el mateix moll de l’os dels personatges. No obstant això, la novel·la a mi no m’ha funcionat. I no trobo una explicació fàcil per explicar aquest desencís. He arribat a la conclusió que, si no és un problema de llenguatge, és un problema d’estructura. Possiblement també de perspectiva; i de personatges.
    Carrasco és conscient que ell ha construït un dispositiu abstracte. Per a entendre’ns, el seu treball es recolza en la presència d’un paisatge poderós i immersiu i en unes (poques) figures en moviment. Carrasco descriure amb molt detall el paisatge, perquè vol que les figures en quedin condicionades. A partir d’aquí, el que fa és limitar-se a fer moure els personatges, sense explicar d’on vénen i recolzant-se sobretot en la informació que aporten les conductes en lloc de l’explicació de la psicologia. El problema que jo hi trobo és que aquests dispositius abstractes funcionen si són dinàmics i hi passen coses, i la novel·la de Carrasco pateix per falta d’acció i de moviment.
    A aquesta mancança, cal afegir que a mi no m’ha quedat clara la perspectiva. No crec que Carrasco enfoqui correctament el dispositiu que construeix. Perquè, qui és el subjecte de la novel·la? Òbviament tenim un narrador omniscient, condicionat, això sí, pel poc que explica del context (d’on ve el nen, per què fuig, com es diu?). Ara bé, per ser coherent, aquest narrador hauria de ser més estricte i no referir-se a detalls que s'han descartat, com, per exemple, els sentiments del noi. En què quedem: vols que les figures s’expliquin per si mateixes o vols descriure els seues sentiments? Així, el que fa és ficar en contradicció el dispositiu abstracte. Si hagués volgut ficar-se del costat del nen, hauria d’haver fet la novel·la en primera persona o fer parlar més el noi. En d’altres mots, si el punt de vista és el del xiquet, aleshores el to hauria de ser un altre.
    Finalment, hi ha els personatges. El punt central, com s’ha vist, és el nen, que és acompanyat pel pastor i perseguit per l’agutzil. Ja he esmentat els problemes que jo he vist en el tractament del xiquet. Mentrestant, trobo que el pastor sí que funciona. Com apunta Miquel, les seues intervencions són seques i plenes de grans significats. En canvi, la figura de l’agutzil hauria de ser més poderosa. Per a entendre’ns, una autèntica figura del mal que fa por i que transmet el sentiment de persecució. Segons el meu parer, Carrasco no acaba de resoldre bé la presència malvada dels perseguidors.
    I no sé què més dir, Miquel i companys. Potser amb les vostres intervencions m'ajudeu a valorar millor la novel·la, perquè quan la vaig començar em va fer molt bona impressió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He de reconèixer que després de les altes expectatives que m'havia fet pels comentaris de la gent que havia llegit el llibre i una entrevista en La 2 sobre l'autor i l'obra jo també m'he quedat un poc decebut per la novel•la. I més encara quan venien de llegir una obra tan excepcional com El misterioso caso alemán o la de Levi-Strauss, tan rica i densa. Però si fem abstracció de les expectatives i són capaços de llegir Intemperie com una novel•la breu, crec que estarem en millors condicions de valorar-la en la seua justa mesura. (En reserve el meu judici final per a les últimes intervencions per si algun dels nostres interlocutors també hi coincideix).

      Jo no crec que l'estructura i la perspectiva de l'obra siguen fallides. El recurs d'intemporalitat, de localització abstracta, d’una trama d’acció simple i de personatges presentats in situ (sense presentar en cap moment el seu passat) crec que és un dels encerts (potser trampós, però encert) del llibre. De fet, crec que aquest artifici és una de les raons de l’èxit (espanyol i internacional) de la novel•la. (“Extremadura, 1954. En un pueblo de las serranía de...” no hauria despertat l’interés de ningú). Però, estem en el terreny de la creació artística on la forma és essencial. I crec que aquest recurs literari és vàlid. De fet, és el mateix que va emprar Coetzee en Esperant els bàrbars, on la trama tampoc és l’important i els personatges no saben d’on venen ni el seu passat, sinó que allò central és mostrar l’ambient de decadència moral d’una ciutat en els límits d’un imperi que espera el seu final i que només aguanta pacientment el seu final per inèrcia, alhora que transmet certa dignitat moral sense efectismes ni grans discursos. I si m’estires fins i tot es podria remuntar a Tot esperant Godot de Samuel Beckett. Podem discutir sobre si està a l’alçada d’aquests precedents o si la truculència es fa massa evident i esborra el possible encís de la novel•la, però el que sí és cert és que aconsegueix crear una atmosfera on cert paisatge acaba impregnant de forma opressiva els caràcters de tots els personatges.

      I el mateix dic sobre els personatges. Crec que la vertadera “gràcia” d’aquesta novel•la és convertir el paisatge en el personatge central. Així, crec que aquest aspecte difús del mal que apuntes en el teu comentari no és tant una mancanca sinó un buit buscat per l’autor. El mal no és tant l’agutzil com un entorn que crea aquesta mena de personatges (agutzil, pares, el xiquet sense cames...) i relacions.
      Dit tot açò; entenc les raons per les quals no t’ha funcional la novel•la i el teu desencís.

      Elimina
    2. Miquel, no trobo que el recurs literari sigui erroni o discutible. Sinó tot el contrari: a mi m'agraden molt les novel·les i les pel·lícules que interpel·len directament el lector, que el fan implicar-se perquè comprengui per ell mateix el que passa. En el cas de "Intempèrie", no em molesta que no s'expliqui massa el context o la psicologia dels personatges. Això justament fa que es necessiti d'un lector actiu. El problema és que, segons la meua opinió, Jesús Carrasco no se'n surt massa bé a l'hora de practicar aquest estil. Per altra banda, crec recordar la novel·la de Coetzee que cites, i no estic segur de trobar-nos amb el mateix tipus d'escriptura. Recordo que Coetzee especificava molt més el context i dotava de psicologia al protagonista (aquell home que mantenia una relació sexual i afectiva amb una espècie de pària mutilada, no és així?). Per això, jo diria que, si Carrasco segueix un model explícit, és el practicat per William Faulkner o sobretot per Cormac McCarthy, autors especialitzats en practicar una narrativa conductual i gens psicologista (al que hauríem d'afegir un particular gust per paisatges i ambients miserables). Per si t'interessa, voldria recomanar-te la novel·la "L'obscuritat exterior", de McCarthy (està publicada a Mondadori, en castellà), de plantejaments molt similars a "Intempèrie", però molt més radical i efectiva.

      Elimina
    3. Certament, mai he pensat que l'obra de Carrasco estiga a l'alçada dels grans de la literatura que hem nomenat fins ara cap dels participants del blogg (Coetzee, McCarthy o García Marquez).

      Prenc nota de la recomanació literària.

      Elimina
  2. La meva primera aportació a la lectura del llibre de Jesús Carrasco consta de dues vessants: la primera té a veure amb una qüestió d’estricta sociologia de la literatura; la segona, amb la impressió que m’ha deixat pròpiament el llibre.
    En el seu comentari, Miquel es refereix molt encertadament a la sorprenent irrupció de l’autor en el panorama de la literatura espanyola. La veritat és que, si ens atenem a les notícies que ens hi facilita la contraportada del llibre, l’apreciació encara es queda curta, ja que es tracta de la primera novel·la d’un total desconegut i resulta que, d’entrada, ens anuncien que ha estat traduïda simultàniament a tretze llengües. La dada no és pas baldera, perquè el lector es veu induït des del primer moment a creure que deu trobar-se davant d’una obra mestra sense discussió, i la veritat és que, llegida amb aquestes expectatives, resulta senzillament decebedora. De fet, en tancar el llibre, un continua preguntant-se què redimonis hi deuen haver vist els editors de tants països per encarregar-ne compulsivament la traducció.
    Un cop assenyalat això, he d’afegir que la meva lectura està més a prop de la de Fèlix que de la de Miquel. Jesús Carrasco escriu bé i el text es llegeix amb fluïdesa i interès, però poca cosa més. Al meu entendre, es tracta d’una història que s’esgota en ella mateixa, llastada per una pretensió d’universalitat massa artificiosa, que porta l’autor a situar l’acció en un paisatge inconcret i (gairebé) intemporal. Una acció, val a dir molt escassa i executada per uns personatges que pequen de plans i es mouen com somnàmbuls per moltes pàgines del llibre. En aquest sentit, la comparació d’Intemperie amb altres obres amb les quals es troba emparentada, com ara La família de Pascual Duarte de Cela o Los Santos inocentes de Delibes, només contribueix a mostrar les febleses de la novel·la de Jesús Carrasco. I si la comparació l’efectuem amb una obra com Cien años de soledad de García Marquez, aleshores és que ja no hi ha color, i Intemperie a penes va més enllà d’un Bildungsroman, tan anedòtic com sumari, on el protagonista aprèn ben poca cosa que no conegués ja al començament del seu periple.
    Un altre aspecte, menor si voleu, que tampoc ha contribuït a la meva empatia com a lector és la insistència, tan característica de la literatura espanyola ―si més no des de la Generación del 98―, en aquesta mena de "mística de la misèria" que retrobem, com ja he apuntat, en Cela o en Delibes. Francament, es tracta d’un món i d’una manera brutal d’entendre la vida que em resulten del tot aliens i no m’atreuen gens, sobretot tenint en compte el rendiment ideològic que el castissisme espanyol n’ha tret i encara en treu sense parar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Respecte a la decepció que ha suposat l’obra després de les altes expectatives creades, només puc dir que jo també he compartit aquesta sensació. I supose que la resta de lectors del blogg també. En la resposta a Fèlix ja he explicat el perquè d’aquesta sensació: les altes expectatives i la grandesa de les dues lectures (assagístiques) anteriors. Sobre les possibles raons del l’èxit literari d’Intemperie i les seues traduccions, només se m’ocurreix afegir al que ja li he dit abans a Fèlix que cal tenir en compte que es tracta de la primera obra d’un escriptor jove que sorprén dins de l’actual panorama espanyol (pel seu llenguatge, temàtica i estructura de l’obra) i des de fóra de la literatura espanyola (especialment l’alemanya) els agents literaris hauran venut allò de la intemporalitat i la força del paisatge i l’hauran associat a Coetzee i a certa mística associada a obres com Aguirre y la cólera de Dios i les obres de Herzog i Klaus Kinski. (El meu judici final sobre l’obra de Carrasco la considera lluny d’una obra mestra però és un poc més caritativa i no la considera un simple Bildunsroman. Per ara, continue mantenint en secret el meu judici final).

      Per acabar aquesta resposta, considere molt interessants les teues reflexions sobre els precedents castissos d’Intemperie i la “mística de la misèria”. El tema dels seus efectes sobre la literatura i l’art espanyols del segle XX i sobre el mal que han fet sobre la mentalitat espanyola (fins i tot --i sobretot-- sobre un pensament “crític” que roman presoner de forma inconscient (que es el pitjor) de certs discursos perniciosos donaria per a una bona conversa. La figura del presoner que es pensa que està alliberat i que continua sostenint les cadenes sense adonar-se.

      Elimina
  3. Com als altres lectors del llibre, Intemperie també em va produir una sensació de déjà vu, de cosa coneguda, i les inevitables comparacions amb obres que tenen lloc en paisatges semblants no l’afavoria gens. Vaig començar per considerar-ne un defecte la desubicació del text, que impedia situar la novel·la en el marc de la crítica social. D’altra banda, l’acció sense explicacions, els personatges sense nom ni història, la trama reduïda a la mínima expressió... tot contribuïa a convertir la novel·la en una lectura amena —està ben escrita, això ningú no ho nega— però intranscendent.
    Les consideracions que s’hi han dut a terme en aquest blog, tot i ser en general negatives, m’han fet reflexionar, però, sobre el que vaig llegir fa ja unes setmanes, i crec que alguns dels defectes comentats podrien no ser tals, sinó virtuts de l’obra. Miquel ha assenyalat ja el paisatge com un dels eixos de la novel·la: més que no pas el marc on es desenvolupa l’acció, el paisatge n’esdevindria un personatge més, l’autèntic protagonista. Jo faria un pas més enllà: no és que el paisatge sigui un personatge, és que els personatges en formen part. El nen, el pastor o l’agutzil són elements del paisatge, com la terra seca i el poble abandonat. D’aquí ve que no tinguin nom, ni història, ni profunditat psicològica. La novel·la vindria a ser una successió de fotos fixes, contemplades per un narrador que es limita a descriure el que veu, sense tractar d’oferir cap tipus d’explicació i menys encara de jutjar-ne l’acció. I aquests personatges-paisatge, sense nom ni història, constitueixen el marc escaient per fer aparèixer l’autèntic protagonista de la novel·la: la violència. No la violència en defensa pròpia, això és, aquella que el nen exerceix contra l’home sense cames o impulsa el pastor a l’assassinat, sinó una violència gratuïta, sense cap altra raó de ser que la mera possibilitat de ser executada. Es tracta de la violència desapassionada, vinculada al poder, com la del pare que obliga la mare a omplir el dipòsit d’aigua fins al nivell que ell ha marcat, sense cap altre motiu que imposar la seva voluntat; per no parlar de la de l’agutzil quan colpeja el pastor o abusa del nen. Desapassionada, en el sentit que al darrere no hi ha odi ni desig eròtic, sinó un elemental, primitiu, abús de poder. Com el nen que mata un ocell sense cap més raó que el tirador que porta a les mans, els personatges d’Intemperie són violents només perquè poden ser-ho.
    Acabo de llegir l’última intervenció de Fèlix i estic d’acord amb ell: jo també vaig pensar en Cormac McCarthy en llegir el llibre, concretament en Meridiano de Sangre —no he llegit L’obscuritat exterior.

    ResponElimina
  4. Tens molta raó quan assenyales la violència (sense sentit, gratuïta, la pura crueltat, la violència pel simple plaer d'exercir-la) com l'element essencial de la novel·la. En aquest sentit, en l'excusus personal jo assenyalava a la manca d'un horitzó moral o d'una violència redemptora malgrat el final a l'estil de Clint Eastwood en "Sense perdó".
    De totes formes, continue pensant que el vertader personatge de la novel·la és el paisatge en la mesura que és aquest entorn el que genera aquesta mena de personatges durs, cruels i de poques paraules (potser tindre una reserva d'aigua siga essencial per sobreviure en temps de sequera extrema). Jo veig aquest paisatge com un locus extrem on el conatus (l'instint) de pervivència és presenta de forma més salvatge, allunyada de qualsevol artifici civilitzat per sobrer i poc adaptatitiu. És aquest marc de natura extremadament cruel (tant per l'escàs dels rescursos com per la manca d'un horitzó redemptor) el que permet mostrar que la font primigènia i bàrbara de les relacions humanes és el poder. I el poder en brut és la possibilitat d'exèrcir-lo sense haver de sotmetre'l a cap regla o justificació. (Altra qüestió és en quin sentit qualificar d'"humanes" la majoria de les relacions que apareixen en l'obra i des de quina perspectiva)

    ResponElimina
  5. Hola, companys. Només us volia comentar una cosa de la lectura que comencem aquest mes (això no vol dir que estigui tancat el debat sobre Intemperie). El llibre que toca és Monografies Musicals, d'Adorno, que, com haureu vist, és una obra llarga i difícil. No per casualitat, li dedicarem dos mesos de comentaris i debat. En realitat, és un llibre llarg perquè és una recopilació de tres obres diferents d'Adorno. Per això volia proposar una cosa de cara a què el debat sigui el més profitós possible i hi puguin participar el major nombre de companys. Jo em prepararé la ressenya de l'obra completa per a l'última setmana de març, com estava previst. Però, si us sembla bé, començaré jo mateix el debat sobre la primera monografia, la dedicada a Wagner. Així, procureu arribar-hi amb aquesta llegida. Què us sembla?
    Després, està clar que la recopilació de les tres monografies també dóna una nova perspectiva: permet comparar els autors tractats i permet valorar millor la personalitat i la trajectòria d'Adorno. Però això ja ho anirem comentant.

    ResponElimina