dimecres, 11 de juny del 2014

Crònica d'una mort anunciada, o La Marxa de Radetzky de Joseph Roth

Al meu parer hi ha almenys tres llibres fonamentals per a entendre la historia terminal del laberint austrohongarès: La qüestió de les nacionalitats i la socialdemocràcia (Die Nationalitätenfrage und die Sozialdemokratie, 1907), d’Otto Bauer; Les aventures del bon soldat Švejk (Osudy dobrého vojáka Švejka, 1923), de Jaroslav Hašek; i, naturalment, La Marxa de Radetzky (Radetzkymarsch, 1932), de Joseph Roth. Hi podríem afegir algunes coses de Kafka, també, en pla molt més simbòlic; i, per descomptat, la gran novel·la de Musil L’home sense qualitats. Quasi tots ells d’origen jueu. Casualitat? De cap manera, perquè precisament els jueus, l’únic grup ètnic que no estava lligat a cap territori concret, tenien una perspectiva externa del que passava allà, és a dir, irònica.



La Marxa de Radetzky descriu les últimes dècades de la Kakània reial i imperial a través del destí d’una família, els Trotta, que passen de l’anonimat pagès en la seva ruralia eslovena de Sipolje als contactes amb el cim mateix de la piràmide de l’imperi. En aquest aspecte, certament es tracta d’una història d’ascens social (entre el besavi, és a dir, el pare del capità Joseph Trotta, i el fill d’aquest, l’advocat Franz von Trotta) i decadència (des del cap de districte fins al seu fill). Si hi fem una ullada superficial, ens podria semblar que aquesta seqüència ascendent-descendent sembla ser paral·lela amb la de la monarquia habsburguesa, però aviat veurem que no és així. Cronològicament, el primer protagonista de la novel·la és el capità Joseph Trotta de Sipolje, un personatge que esdevindrà mític perquè durant la batalla de Solferino (1859), desastrosa per als austríacs, trenca el protocol i salva la vida a l’emperador Francesc Josep I, que per això li atorga el títol de baró. En endavant serà conegut com «l’heroi de Solferino». Però és justament aquella derrota militar el que després es veurà que «per primera vegada, havia anunciat l’enfonsada de la monarquia imperial i reial» (308).

Però un dia, passats els anys, l’heroi de Solferino llegeix, en un llibre escolar d’història del seu fill, una versió edulcorada i falsejada d’aquell episodi gloriós, i decideix protestar a l’emperador. Fins i tot arriba a aconseguir una audiència privada, que el kàiser recordarà dècades més tard com un moment «divertit», per demanar honradament que es restitueixi als llibres de text la història real. La desil·lusió resultant d’això fa que es retiri a la vida privada, i que condueixi el destí del seu fill cap a una altra vida: la d’alt funcionari reial i imperial.

No debades. La monarquia bicèfala vienesa, d’una extensió geogràfica immensa i d’una diversitat cultural poques vegades igualada en la història, era un gegant amb dos peus de fang, i tots dos germanòfons: l’exèrcit (al qual pertany l’avi i del qual formarà part el nét) i la burocràcia (de la qual serà un exemple de manual el fill de l’heroi de Solferino). La resta és «cohabitació» a vegades pacífica, a vegades conflictiva, entre aquests dos grups socials empeltats i els corresponents pobles i nacions. La referència al magnífic llibre de Bauer és molt pertinent en aquest punt.

La Marxa de Radetzky està construïda, en ordre cronològic lineal, sobre la base d’uns quants ostinati simbòlics molt notoris: en primer lloc, naturalment, l’aparició constant de la famosa peça musical de Johann Strauss pare (1848), tal com la tocava a la pèrgola del cap de districte l’orquestra que dirigia el mestre Nechwal (capítols 1, 2, 5, 7, 12, 14 i 19, almenys). Una altra de les icones cícliques del llibre és el quadre de l’heroi de Solferino, obra del pintor Moser, un vell amic del cap de districte; a aquesta pintura recorren els personatges de la novel·la en nombroses ocasions, i representa la figura mítica i fundacional del patriarca de la saga, aquella referència a què s’aferren en la seva decadència. I, per descomptat, no hi podria faltar la imatge per excel·lència de Kakània, l’omnipresent retrat de Francesc Josep I, el «conegut retrat de Sa Majestat, que es trobava per tot arreu» (91). Qualsevol que hagi visitat amb freqüència els antics territoris austrohongaresos sabrà fins a quin punt aquelles patilles frondoses i aquell rostre digne però bonàs actuava com a catalitzador simbòlic del patriotisme banal de la monarquia, i amb una eficàcia hipnòtica superior a la de qualsevol bandera. Encara avui es pot veure en locals i productes de la Polònia ocupada per Àustria, cosa que invita a reflexionar sobre les idees preconcebudes que hem heretat sobre els imperis.
El pes fonamental de la narració, però, recau sobre el cap de districte, exemple de buròcrata ideal gairebé fins a la caricatura, i el seu fill, el tinent Carl Joseph, militar reticent. El cap de districte descobreix a poc a poc com el seu món de seguretats, fidelitats, preceptes i regularitats previsibles es va enfonsant, mentre que el seu fill és, en realitat, agent i protagonista involuntari d’aquesta decadència. El pare fa sempre de punt de suport estable, de salvavides en els moments més crítics i, fins a cert punt, de consciència moral de la nissaga. Carl Joseph, en canvi, és una personalitat imprevisible i posseïda per un cert tedi, per una mena d’avorriment hedonista i irresponsable típicament crepuscular. Al seu voltant s’acumulen els morts (la senyora Slama, el doctor Demant), els adulteris i les traïcions, fins i tot l’espionatge, els deutes exorbitants per causa del joc, l’alcoholisme... El tinent Trotta viu en una mena de spleen que reflecteix un ambient convuls, un ambient en què la pretesa estabilitat immutable de les coses, i que forma part del discurs oficial és sotragada cada cop amb més potència per dues forces ascendents i imparables: el moviment obrer i els nacionalismes centrífugs. El moment en què el nét de l’heroi ha de participar en la repressió d’una manifestació popular (cap. 14) sense ni tan sols entendre el que passa allà és un passatge memorable i molt revelador. Pel que fa a l’empenta del nacionalisme, tots els personatges austríacs de la novel·la se’n fan conscients en un moment o altre: en el discurs interior del cap de districte «[a]l principi no havia donat gaire importància a les demandes de les nacionalitats, a l’autonomia, a allò que anomenaven “poble”, a allò dels “drets superiors”. De mica en mica, va començar a odiar tots aquests baladrers, tots aquests incendiaris, tots aquests oradors electorals» (162-163). En una de les escenes més famoses de la novel·la, la de la conversa entre el cap de districte i l’aristòcrata polonès Chojnicki, aquest darrer ho explica amb una franquesa brutal: «Els temps que corren ja no ens volen. Aquesta època només vol crear Estats Nacionals Independents. La gent ja no creu en Déu! La nova religió és el nacionalisme. El poble ja no va a les esglésies! Va als congressos nacionals!» (184). Aquestes dues fonts de pertorbació, la socialdemocràcia i el nacionalisme, són l’espoleta de la bomba que esclatarà sorollosament el 1914. I el més curiós és que el rei sap que va nu! «Amb ell [l’emperador], es pondria l’immens sol daurat dels Habsburg, esclafat a l’origen dels nous mons, esquarterat en diversos petits planetes solars que havien de donar la seva llum com a constel·lacions independents que formarien altres nacions independents. “Ja no els plau que jo els regeixi”, pensava el vell emperador. “Ningú no podrà fer-hi res!”, va afegir mentalment en silenci... Ell, però, continuava essent austríac» (254). Sí, però en canvi Carl Joseph «semblava un home que no tan sols havia perdut la pàtria, sinó també l’enyor d’aquesta pàtria (254). Tot el contrari de «l’indestructible patriotisme del seu pare, comparable a una roca petita però ben ferma», enmig de les altes muntanyes del poder dels Habsburg» (219).

En aquesta implacable novel·la d’una decadència hi ha diverses escenes que, per al meu gust, es troben entre el millor que s’ha escrit en la literatura alemanya. He esmentat abans la famosa entrevista entre Trotta pare i Chojnicki, a més de l’escena de la manifestació obrera. Però pocs clímaxs novel·lístics són comparables a l’exuberant descripció de les festes organitzades a la guarnició de frontera, constantment puntuades per premonitòries tempestes estiuenques en plena frontera entre Galítsia i Rússia, i que es tallen en sec amb l’assassinat del príncep hereu a Sarajevo. Però potser la més impressionant, per la seva impactant senzillesa, sigui l’escena del tinent Carl Joseph von Trotta amb els poals d’aigua al talús del ferrocarril (no vull ser més explícit per no fer spoiler als qui no hagin llegit tota la novel·la). El llibre no s’acaba amb aquest passatge, però el lector sap de seguida que hi ha tot un món que definitivament ha dit la seva última paraula.

S’hi podrien afegir moltes coses sobre La Marxa de Radetzky, però les meves forces ja no em permeten més, i tampoc no voldria abusar del vostre temps. Si surten més coses durant la discussió, ja les anirem desgranant segons el temps i les ganes. Només voldria afegir que com a lectura sobre el finis Austriae i sobre la Primera Guerra Mundial, ara que en celebrem el centenari, aquest llibre em sembla excel·lent. Salvant totes les distàncies que són del cas, que en són moltes, La Marxa de Radetzky és un Gattopardo austríac que sempre ha estat motiu de delit per a tots els qui tenim interès per la història d’Europa central.

7 comentaris:

  1. Si m'ho permeteu, jo començaré pel final, perquè igual com Guillem penso que enguany que es commemora el centenari de la Gran Guerra, la proposta de llegir La Marxa de Radetzky ha estat d’allò més encertada. Roth és plenament conscient del canvi de paradigma que va suposar aquest conflicte. El caracteritza de manera contundent a l’inici de l’últim capítol de la primera part del llibre: “En aquells temps, abans de la Gran Guerra, quan els esdeveniments dels quals hem parlat en els fulls anteriors d’aquest llibre tingueren lloc, encara no era indiferent que un home morís o visqués. Quan algú era esborrat del mapa, el seu lloc no era ocupat immediatament, amb ganes d’oblidar els morts, sinó que quedava ferm el buit que havia deixat i els testimonis de la seva mort que hi pogués haver, propers o llunyans, emmudien tan sovint com s’adonaven d’aquella mancança” (traducció de Joan Valls, en Proa). Roth diu que el segle XX, caracteritzat per la societat de masses, la velocitat i la tecnologia, comença el 1914. Segurament, la societat administrada (utilitzant un terme d’Adorno) a què es refereix Roth ja fa molt que havia edificat els seus fonaments, però va ser la Gran Guerra el punt d’inflexió que els va consolidar d’una manera brutal i terrible. Però l’interès de Roth no es troba en la nova societat hereva del conflicte, sinó que es focalitza en els anys anteriors a aquesta catàstrofe. Com molt bé ha explicat Guillem en la seua excel·lent i engrescadora ressenya, la marxa de Radetzky recrea l’ambient de contradiccions i d’ambigüitats que va precedir la caiguda de l’imperi austrohongarès. Abans de 1914 ja hi era el fonògraf, el telèfon o l’automòbil, però les societats necessiten un període d’adaptació per canviar la manera de fer i de pensar, d’aquí els trets crepusculars i el desfasament entre els antics i els moderns. Les incongruències existien entre les forces socials i polítiques enfrontades, és a dir, entre els nostàlgics de l’Antic Regim i els progressistes, també entre la monarquia supranacional i les minories nacionals que volien un estat. En particular, continuaven en un paradigma anterior l’estament de l’exèrcit i les classes altes de l’imperi austrohongarès. Roth descriu les maniobres i els uniformes amb els colors reglamentaris, també les desfilades amb la Marxa de Radetzky, característiques que serien aniquilades per les necessitats de les trinxeres i el contacte amb el fang, també per la potència destructiva del nou armament que es va fer servir en la Gran Guerra (granades, tancs, etc.). Al respecte, és molt característic el retrat que fa Roth de l’últim emperador, del qual es diu que avorreix la guerra però que li encanta tot allò que és militar (les desfilades, els uniformes, etc.); també he trobat molt encertada la caracterització que en fa Guillem: era un rei despullat que no sabia que ho estava. Pel que fa a les classes altes i a l’exèrcit mateix, estaven organitzats segons un rígid sistema de valors fonamentat sobretot en l’honor, un concepte anacrònic vist des del punt de vista de la modernitat (una persona honorable sofria menys per la mort sobtada d’un fill, que no pas per la deshonra del mateix). Roth també retrata molt bé el sistema moral d’aquell món, fent referència a les normes estrictes, tot i que també a les escletxes que permetien certes llicències permeses d’una manera no oficial i que acaben formant part del sistema.

    ResponElimina
  2. Ara bé, malgrat tot, penso que Roth també destaca cert sentiment de perplexitat. Mostra la decadència i l’ambient crepuscular, però l’esclat de la guerra se sap des de la distància. Era una cosa que s’intuïa com a possible però massa llunyana per considerar-la possible. Roth sembla preguntar-se: com s’hi va arribar, a la guerra? Per a contestar aquesta pregunta repassa la trajectòria de tres generacions de la família Trotta. El resultat és un tractament de l’experiència poderós però en certa manera fracassat. Roth fa servir un particular distanciament que li permet mostrar d’una manera molt natural les actituds que van caracteritzar aquests anys, tant els qui saben d’una manera profètica que la fi és propera (Chojnicki), com els qui s’hi resisteixen (el pare Trotta) o els qui simplement s’hi senten perduts (Carl Joseph Trotta). El narrador de la novel·la hi intervé i fa comentaris en cada cas, però d’una manera elegant i sense jutjar (Guillem s'ha referit a la ironia jueva). Però també s’hi deixa entreveure cert sentiment d’orfandat que va provocar la crisi. En definitiva, Roth aconsegueix cristal·litzar d’una manera molt clara un conjunt molt complex i ambigu, i ho fa amb una prosa i un sistema narratiu que són convencionals però al mateix temps molt moderns, sobretot per la manera com és capaç de construir aquest mosaic d’experiències heterogènies.

    ResponElimina
  3. Al contrari: dic precisament que era un rei conscient d'anar despullat! “Ja no els plau que jo els regeixi”, pensava el vell emperador. “Ningú no podrà fer-hi res!”

    En qualsevol cas, l'interès de la narració crec que se situa sobretot en el procés de desmantellament d'aquell món, molt més que no en l'esclat de la Gran Guerra. De fet, fa l'efecte que aquest conflicte bèl·lic no era sinó l'estadi final i inevitable d'una història descendent, l'esclat definitiu a què aquell món de ficció semblava abocat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Guillem, el rei era conscient d'anar despullat!!!!!!!!
      Tu has explicat molt bé que l'interès de la narració se situa en el procés de desmantellament d'aquell món. Hi estic totalment d'acord. El que no sé és si la Gran Guerra era l'estadi final i inevitable d'aquella ficció. I no estic segur que Roth ho plantegi d'aquesta manera. Ell sí que fa referències al conflicte, algunes d'elles antològiques, però la notícia de l'esclat agafa a tots per sorpresa. I ningú podia preveure la catàstrofe que esdevindria. Personalment, sempre m'ha resultat un conflicte molt difícil d'entendre. Com s'hi va arribar? Tot i que, al mateix temps i sobretot vist a posteriori, sí que s'hi podia intuir que havia de passar, fet que Roth també transmet al seu llibre. Però d'una manera perplexa. Penso que Roth també mostra perplexitat al respecte.

      Elimina
  4. Yo creo que para comprender el estallido de la primera guerra mundial habría que ampliar bastante el foco. Roth lo restringe: el narrador es omnisciente, pero no hace un tratado político; conjuga las pinceladas poéticas con las reflexiones históricas sobre determinados aspectos de la progresiva descomposición y la catástrofe final.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament, el que interessa a Roth en aquesta novel·la és la descomposició de l'ordre tradicional. Sobre el que va venir després ja va escriure La cripta dels Caputxins.

      Elimina
    2. No coneixia "La cripta dels Caputxins". Caldrà llegir-la i potser estaria bé comentar-la aquí...

      Elimina