DOCE AÑOS DE ESCLAVITUD, DE SOLOMON NORTHUP
Durante diez
años trabajé incansablemente para aquel hombre sin recibir la más mínima
recompensa. Diez años de mi arduo trabajo sirvieron para que él acumulara más
riqueza. Durante diez años estuve obligado a mirarle con la cabeza gacha y el
sombrero en la mano, a hablarle y tratarle de la misma forma que un esclavo,
por eso no creo deberla nada, salvo muchos e inmerecidos abusos y azotes.
SOLOMON
NORTHUP, Doce años de esclavitud.
Per comprendre el
segle XX són fonamentals els llibres dels supervivents que narren en primera
persona l’experiència de les barbàries ocorregudes. A tall d’il·lustració,
podem referir-nos als testimonis de Primo Levi, Tadeusz Borowski, Elie Wiesel o
Jean Améry sobre els Lager nazis o
als d’Alexandr Solzhenitsyn o Gustaw Herling-Grudzinski sobre el gulag
soviètic. Tot i que Si això és un home (Se questo è un uomo, 1947) o Arxipèlag
Gulag (Архипелаг ГУЛАГ, 1973) constitueixen testimonis parcials i impressionistes que difícilment
poden aportar una visió global (tampoc no n’era l’objectiu) d’uns esdeveniments
massa complexos i sovint sense precedents, són relats de supervivents que han
estat imprescindibles per conèixer-ne la naturalesa i l’impacte. A més, aquests
relats verídics representen un xoc tan gran que afecten el mateix acte de dir
les coses, perquè sovint es van haver de narrar fets absolutament inefables. En
canvi, no és comú trobar testimoniatges escrits de les barbàries ocorregudes
abans del segle XX. Per exemple, la història de submissió, genocidi o
esclavatge dels nadius africans, americans o asiàtics generalment ens ha
arribat de manera molt parcial, és a dir, obviada o transmesa pels seus
opressors o per tercers. Tanmateix, les minories marginades i oprimides d’arreu
també solien quedar al marge de la cultura escrita i oficial, és a dir, de la
possibilitat d’expressió del seu drama. Sí que podríem descomptar el cas dels
jueus, els quals van ser una minoria amb membres cultes, un fet segurament clau
en el coneixement de les seues penúries. Aquesta realitat fa de Doce años de esclavitud (Twelve years a Slave, 1853), que són les
memòries de Solomon Northup sobre la seua experiència com a esclau, un document
molt valuós. De fet, el testimoni ha estat possible per l’excepcionalitat del
cas del mateix Northup, un afroamericà dels Estats Units nascut lliure i
alfabetitzat que va ser segrestat i esclavitzat durant dotze anys. Va poder
escapar i contar la seua terrible experiència, en unes memòries que serveixen
tant per explicar el seu cas com per donar a conèixer la realitat del sistema
d’esclavatge al sud dels Estats Units.
El relat, malgrat
que és de 1853, és molt modern pel seu caràcter directe i la seua voluntat
empírica. El principal objectiu de Northup és cenyir-se als fets: la descripció
del segrest, el viatge cap als estats esclavistes, la venda com a esclau a
diferents amos, els dotze anys que va patir d’esclavitud i el seu afortunat alliberament.
D’aquí l’organització en breus capítols segons els diferents moments que viu,
els quals atorguen al llibre una gran agilitat. Northup va tindre, sobretot els
dos primers anys de captiveri, diferents amos i va viure moltes peripècies, la
majoria d’elles molt dramàtiques, i a l’hora d’explicar-les mostra una gran
talent narratiu. Sap molt bé focalitzar l’interès en els esdeveniments
interessants, al mateix temps que domina l’art de les transicions entre les
diferents escenes. Al respecte, m’agradaria destacar el moment en què explica
al lector que un matí particular de treball al camp serà l’últim de la seua
vida d’esclau. A continuació, deixa l’acció, li demana que retrocedeixi uns
mesos en el temps i relata els esdeveniments que faran possible l’alliberament.
Una vegada relatat aquest fragment, que ell no va viure i que només ha pogut
reconstruir d’oïdes, Northup torna al seu relat, just al que serà el clímax de
les seues memòries. Aquesta espècie de flashback, que és també un agregat,
constitueix un magnífic exemple de la seua perícia narrativa.
Tanmateix,
Northup va ser una persona molt observadora, amb una fina capacitat d’anàlisi. És
gràcies a això que el seu llibre de memòries també esdevé un implacable retrat
del sistema econòmic que imperava en alguns estats dels Estats Units, basat en
l’agricultura sustentada pel treball d’esclaus africans. Gràcies al seu
testimoni, se sap com funcionava la venta d’esclaus en un moment en el qual els
historiadors no n’havien fet gaire cas. Cal tenir en compte que als Estats
Units de l’època només la novel·la La
cabana de l’oncle Tom (Uncle Tom’s
Cabin, 1852) havia tractat de manera directa l’esclavitud. I les memòries de
Solomon Northup es van vendre com una referència per entendre el llibre de
Harriet Beecher Stowe. Això és així perquè Doce
años de esclavitud descriu amb molta claredat quines eren les condicions de
vida dels esclaus i en què consistien els diferents cicles de treball,
bàsicament el conreu del cotó i de la canya de sucre. El llibre de Northup
presenta aquesta vessant socioeconòmica en els capítols en els quals descriu la
vida amb Edwin Epps, l’amo sota el qual malvisqué deu anys. Northup relata amb
pèls i senyals el règim d’explotació a què es veien sotmesos els esclaus per
tal d’aconseguir la màxima productivitat. Coneixem els horaris que feien, els
dies de treball i les poques festivitats que tenien, quines possibilitats
tenien de relacionar-se entre ells, el sistema de seguretat fonamentat en les
patrulles paramilitars, l’escassa llibertat de moviments que tenien i sobretot
els càstigs a què estaven sotmesos. Northup destaca, en aquest sentit, les arbitrarietats
de la justícia del sistema, que en realitat depenia de la voluntat i dels
capricis dels propietaris. Segons l’autor això provocava un embrutiment general
de la societat, començant pels mateixos fills dels propietaris, els quals
trobaven normal tractar els esclaus com animals perquè sempre ho havien vist
així. Finalment, al descriure els diferents companys esclaus que va tindre, fa
referències a les inèrcies i les relacions que tenien amb els propietaris. En
aquest sentit, resulta inoblidable el cas de l’esclava Patsey i del que va
haver de patir a mans d’Epps, qui segurament estigué enamorat d’ella, amb el que
això li suposà de turment i de gelosia per a la seua esposa.
Aquest caràcter
analític recorda Si això és un home,
en el qual Levi descriu d’una manera molt detallada les rutines, els patiments
i el sistema de treball als Lager. Cal
dir, això sí, que la postura de Levi és més distanciada i freda, mentre que
Northup introdueix elements patètics i emocionals, quasi sempre referits a la
incomprensió i al dolor del que li passa. Sí que coincideixen en què tots dos
llibres descriuen uns mons estranys i tancats, com van ser Auschwitz i la
plantació d’Edwin Epps, pensats per allotjar treballadors esclaus, afamats i sense
cap esperança de sortir-ne o de sobreviure. Per tot això, les memòries de
Northup són un document important, i no costa gaire d’imaginar que degué ser
aprofitat pels polítics i activistes abolicionistes del moment. També
m’agradaria destacar un element qualitatiu que se suma a la perícia narrativa i
analítica que ofereix el llibre. Com no podia ser d’una altra manera, Northup va
introduir en les seues memòries moltes reflexions i opinions de caire personal.
Algunes d’aquestes reflexions responen a la mentalitat de l’època, com cert
puritanisme cristià o la tècnica d’estil d’avançar esdeveniments per fer el
relat més patètic. També podem fixar-nos en els comentaris de Northup sobre la
realitat amable d’amos d’esclaus de bon cor, tot i que ell mateix reconeix més
tard que qualsevol esclavitud hauria de desaparèixer. Aquests trets que estan
avui en dia clarament superats, els compensa amb agudes reflexions que sí són
molt modernes i punyents. Per exemple, anota i deixa en evidència que va ser
segrestat a Washington, molt prop del congrés nord-americà, on teòricament es
vetllava i es discutia la constitució que diu que tots els éssers humans són
lliures. També comenta que qui més solia maltractar els afroamericans eren
persones pobres i miserables, demostrant que alguns pobres i miserables se
senten millor sabent que tenen algú per sota d’ells. El tema més dramàtic que
Northup vol destacar, però, és la progressiva degradació a què es veu sotmès
l’esclau. Una vegada privat de llibertat, a poc a poc va perdent més i més la dignitat
i fins i tot el seu component d’humanitat –un component d’humanitat que no
tenia qui havia nascut esclau i no coneixia res més. Per una altra banda, el
llibre també deixa constància que el cas de Northup no va ser aïllat. Ell va
coincidir amb altres afroamericans lliures que van ser segrestats i convertits
en esclaus. Que no hi hagi més relats similars respon segurament a la desgràcia
dels casos i també al component de falta d’alfabetització. I, finalment,
Northup explica el desencís que li va causar el fracàs del judici contra la
persona que el va convertir en esclau. Aquesta referència a la corrupció de la
justícia i als prejudicis racistes malauradament es va convertir en un senyal
premonitori del que els afroamericans encara havien de patir en una societat,
l’estatunidenca, que els va continuar marginant fins i tot molt temps després
de quan es va abolir l’esclavitud i en teoria tenien els mateixos drets civils
que qualsevol altre ciutadà del país.
En esta primera intervención, intentaré seguir, "grosso modo", el orden en el que Fèlix ha planteado su discurso:
ResponElimina1º) Al hilo de la existencia de testimonios escritos de primera mano sobre la esclavitud escritas por esclavos, he descubierto que, en lengua española, existen, como mínimo, uno, debido a Juan Francisco Manzano, cuyo caso, no obstante, es muy distinto del de Northup: http://es.wikipedia.org/wiki/Juan_Francisco_Manzano
2º) No sé hasta qué punto el caso de Northup resulta excepcional. Parece serlo la publicación del libro, pero no la práctica se secuestrar a hombres libres de razas no blancas para esclavizarlos: en el libro constan otros dos casos, el de un oriental en el capítulo 1 y el de un negro en el capítulo 5. Y, por cierto, que no es ése el único esclavo oriental que aparece en el relato: en el capítulo 7 se habla de una esclava de esa misma procedencia.
3º) Más que de relato moderno, yo hablaría de relato, en primer lugar, ágil -exceptuando las pormenorizadas descripciones de ciertos aspectos de la vida en el campo-; en segunda lugar, emotivo; en tercer lugar, de una enorme fuerza retórica en algunos momentos. ¿Estamos ante un caso de talento natural y de retórica modelada conforme a los modelos orales de los predicadores de la época o conforme a la cultura oral en la que Northup había vivido inmerso? ¿Hubo intervención fuerte en este sentido del editor de la obra?
4.º) En relación con el papel histórico de la obra para ofrecer apoyo al discurso abolicionista, sería interesante comprender determinados argumentos que se repiten a lo largo del texto como negaciones de los lugares comunes que debían de mantener los esclavistas, y que me parece que se podrían resumir en la idea de que los blancos albergan una superioridad innata -y reconocida por la mismísima Biblia- sobre el resto de las razas. Hay una raza de hombres libres, elegida por Dios, y después están todas las demás, "esclavas por naturaleza", es decir, por mandato divino.
5º) Sobre las condiciones de vida de los esclavos, su jornada se extendía mucho más allá de trabajar "de sol a sol". Según mis cálculos, en la plantación de Epps no debían de dormir más de cuatro o cinco horas consecutivas por la noche.
De momento, y en vista de que este comentario tiene ya cierta extensión, voy a dejarlo aquí, par ano volver intransitable el debate y a la espera de otras intervenciones.
Evidentment, el cas de Northup resulta excepcional perquè va aconseguir publicar les memòries sobre la seua experiència com a esclau en un temps en què no era gens comú. Lamentablement, l’esclavitud en totes les seues variants ha estat una constant en la història de la humanitat, també en el segle XX i avui en dia. El que a mi també m’ha fet pensar és la pregunta sobre la personalitat literària de Northup. D’entrada, ja és un misteri la seua vida després de l’alliberament. Sí que se sap que es va implicar en moviments abolicionistes i que va participar fins i tot en el Ferrocarril Subterrani que alliberava esclaus. Però poca cosa més es coneix. Simplement que va morir uns deu anys després, en circumstàncies desconegudes. I les seues memòries és l’única obra que es coneix d’ell. Trobo molt pertinent, la pregunta que et planteges, Paco: Northup va escriure ell mateix un llibre o va ser ajudat per l’editor? Estic d’acord en què la força retòrica del llibre és molt remarcable, segurament relacionada amb el model oral dels predicadors de l’època. Però, en qualsevol cas, el llibre està ben escrit i estructurat. Penso que l’explicació més fiable podria ser la combinació de les dues idees que planteges: Northup degué tenir un talent natural (igual com és el cas del talentós Juan Francisco Manzano) i segurament degué ser ajudat per l’editor.
EliminaD’entrada, no tinc cap inconvenient a admetre que les memòries d’esclavitud de Solomon Northup m’han semblat un llibre correctament escrit, narrat amb prou agilitat i, en general, interessant. Ara bé, una altra cosa és que el considerem una narració plenament moderna i vulguem equiparar-lo als grans relats que ens ha deixat el segle XX sobre la barbàrie totalitària. Al meu entendre, fer-ho així equivaldria a incórrer en el pecat de condescendència, que es podria considerar com una variant benigna del racisme. De fet, al llibre de Northup no li calen aquests parangons, perquè el seu context i la seva finalitat són uns altres i ni els USA del segle XIX tenien res a veure amb l’anus mundi del Lager ni la campanya en pro de l’abolició de l’esclavitud guarda cap semblança amb l’extermini dels jueus europeus. La millor manera de de reconèixer els mèrits del llibre ―que en té― és evitar-li aquestes comparacions poc favorables.
ResponEliminaPerò el llibre també té els seus punts febles, el més considerable dels quals és l’humanitarisme que es desprèn de moltes de les seves pàgines. Un humanitarisme, val a dir, que esdevé un autèntic punt de ceguesa a l’hora d’analitzar els mecanismes econòmics i socials que sustentaven l’esclavitud. En aquest ordre de coses, la influència del cristianisme no hi pot fer un paper més lamentable, amb la seva insistència en la resignació i la seva propensió a humanitzar unes relacions que no tenien res d’humanes. No debades, algú va dir que el cristianisme era una religió d’esclaus ―i, per desgràcia, Northup era un cristià a machamartillo.
Deixeu-me afegir, a tall de cloenda, que els meus comentaris anteriors són indestriables d’un fet que considero molt fonamental: l’explotació de l’assumpte per la indústria del cinema, des de l’obertament racista The Birth of a Nation (1915), de D.W. Griffith, fins a la gasòfia sentimental de pel•lícules com The Color Purple (1985) i Amistad (1997), del mediocre Steven Spielberg, que també es va atrevir amb la Xoà en Schindler's List (1993) ―sense oblidar, és clar, la cèlebre sèrie televisiva Roots (1977). És veritat que també hi ha excepcions, com Ragtime (1981) de Milos Forman, però escassegen tant que jo ni tan sols inclouria sense reticències en aquesta llista 12 Years a Slave (2013) de Steve McQueen, basada precisament en el llibre que comentem. Com dic, l’expropiació cinematogràfica de l’assumpte ha distorsionat de tal manera tot el que hi podem arribar a dir que no estic gaire segur que el nostre discurs sigui capaç de desempallegar-se’n, ni tan sols amb l’ajuda de testimonis tan sobris i ben intencionats com el de Northup.
Més que fer un paral·lelisme entre l’esclavitud als Estats Units i els totalitarismes que hi hagut al segle XX, jo volia destacar el fet que resulta una relativa novetat que hi hagi relats en primera persona dels supervivents, com són els de Primo Levi o Alexandr Solzhenitsyn. I penso que això li atorga un mèrit al llibre de Northup, perquè cal reconèixer que abans del segle XX escassegen els exemples. Òbviament, sóc conscient que sempre resulta problemàtic comparar fets que per si mateixos són excepcionals. Pel que fa al puritanisme cristià que impregna tota l’obra de Northup, penso que es justifica per l’època i sobretot pel mateix context de falta d’alfabetització, i que sens dubte, com ja he reconegut en la meua ressenya, és la part més feble per als lectors actuals.
EliminaTambé estic d’acord amb el que comentes del cinema de Hollywood, que no només ha explotat i contaminat el tractament de l’esclavitud americana, sinó també la mateixa Xoà (i tants d’altres temes). Però jo sí situaria la versió que ha fet Steve McQueen del llibre de Northup en els exemples que es poden salvar (hi ha una altra adaptació, un telefilm fet a la dècada dels vuitanta del segle passat, que no he vist), al mateix temps que evita caure en aquest problema de l’humanitarisme. Penso que McQueen s’ajusta plenament a la història, al to del llibre i al seu enorme dramatisme. Però el que trobo més interessant és que ho aconsegueix d’una manera eminentment visual. En cap moment recorre al recurs literari de veu en off en primera persona, però, en canvi, totes les imatges de la pel·lícula provenen de Northup. La pel·lícula és totalment subjectiva, sobretot en el trencament de la linealitat del relat a partir dels records en forma d’imatge. Transmet el dolor i la incomprensió davant els fets, i ho fa d’una manera directa, com per exemple amb aquells plans llargs i sostinguts que es limiten a mostrar el rostre decaigut i trist de Northup. Tanmateix, el director demostra una gran inventiva visual quan ho necessita, com en aquelles curioses escenes que contenen un muntatge audiovisual de veus i imatges. Al respecte, és molt pertinent la mostra musical que recull la pel·lícula, amb nombroses work-songs i una terrible cançó racista cantada per Tibeats (Paul Dano a la pantalla), que ajuden a transmetre el so i el ritme materials d’aquell temps. També destaca molt les connotacions del treball físic, amb els esbufecs dels esclaus, el patiment i el deteriorament físic. En definitiva, McQueen aconsegueix amb aquesta combinació de relat impressionista, imatges, música i sons materials una original i immersiva experiència audiovisual. Ara bé, aquesta pel·lícula, que jo no trobo gens melodramàtica ni efectista (sí que és molt emotiva), ha estat titllada en diferents mitjans de sensacionalista i de recrear-se en el dolor. Recordo ara mateix que a la revista Caimán va ser acusada d’utilitzar el mateix llenguatge que els opressors, com si McQueen hagués fet un melodrama a la manera de David Wark Griffith. Penso que en cap moment no ha fet ni un melodrama ni una pel·lícula de gènere. Ell mostra molt de respecte al que va escriure Northup, i n’és fidel d’una manera visual. Un altre tema és si podem aplicar aquí el plantejament iconoclasta que sosté la impossibilitat de representar un fenomen particularment delicat sense banalitzar-lo. En podem parlar.
Yo creo que el evidente peso del cristianismo en el libro puede verse desde una doble vertiente: retrata al autor y la época, pero, aparte de que, leído al trasluz, más allá de las intenciones de Northup, es un vector que da mucho juego, probablemente sea también un recurso al servicio de la apelación al lector. En el mismo sentido quizá se podrían leer frases como ésta: "Me encantaba estar con ellos y los estrechaba contra mi pecho con un amor tan cálido y tierno como si su oscura piel fuera más blanca que la nieve" (cap. 1). No es descartable que la afirmación trasluzca un agudo sentido de inferioridad, de "self debasement" más o menos inconsciente, promovido por las estructuras sociales, pero parece más lógico leerla como un intento de despertar empatía en los "destinatarios ideales", indudablemente cristianos, pero también blancos, de su libro. Por cierto, que no conviene olvidar, frente a las palabras de Nietzsche, que los abolicionistas probablemente era tan cristianos como los esclavistas, es decir, que había -o, mejor dicho, podía darse- una conciencia de la injusticia dentro de las propias coordenadas religiosas que el pensador alemán denuncia. Y que probablemente los factores determinantes para que dentro de la mentalidad cristiana se diera o no tenía que ver con factores de tipo económico, social, cultural y ético que desbordaban el marco religioso.
EliminaAhora bien, por seguir con el tema, una de las cosas que más llaman la atención del libro es, precisamente, el papel de la religión, tanto en el relato como en la historia; papel bastante complejo, me parece (y elemento sobre el que, a diferencia de los de tipo económio o social, el texto permite hacer un análisis bastante pormenorizado). A todo lo que hemos dicho, yo sumaría varios elementos: en primer lugar, una concepción de Dios mismo como Amo bueno («En el camposanto de Sandy Hill, una humilde piedra señala el lugar donde reposa, tras haber cumplido dignamente los deberes propios de la modesta esfera por la que Dios le asignó transitar»); en segundo lugar, el hecho de que la trágica experiencia que se ve obligado a vivir Northup no le lleve a cuestionar, precisamente, la idea misma de un Dios bueno, o, como mínimo, la sumisión al incomprensible "fatum" que impone (y aquí tal vez volvería a ser conveniente pensar en el hecho de que la tragedia de la Shoah llevó precisamente a muchos judíos a abrazar con mayor determinación su fe, en lugar de abjurar de ella), aunque también es cierto que el libro, con sus meandros, ofrece un panorama más sutil (como cuando se desea que el destino de algunos compañeros de esclavitud hubiera sido la muerte, en lugar de una vida de trabajo duro y no remunerado); en tercer lugar, el hecho de que varios propietarios de esclavos desempeñaran cargos eclesiásticos (o de que el propio Northup caracterice a William Ford diciendo que "no ha habido nunca un hombre más amable, noble, honrado y cristiano", y de que otros propietarios de esclavos, al ver que Ford les deja tener biblias, digan que "no está hecho para poseer negros"); y, en cuarto lugar, ese pasaje lacerante en el que Peter Tanner lee a Lucas a los esclavos y utiliza el Nuevo Testamento como fuente legitimadora no ya sólo de la esclavitud, sino de la práctica de azotarlos (cap. 9).
Paco, suposo que l’anàlisi que has fet és una demostració palpable de com es manifesta la ideologia cristiana. Després d’un primer moment revolucionari enfrontat al poder, el cristianisme va renunciar a la lluita per les classes que el sustentaven i es va constituir en font legitimadora del poder. Allò que Elias Canetti va dir en un aforisme: Roma va vèncer al cristianisme convertint aquesta religió en oficial. A partir d’aquí, el cristianisme, una vegada convertit en ideologia, cancel·la i distorsiona els interessos de les classes dominades, en aquest cas, dels esclaus. Gent com Malcom X o els ideòlegs dels Black Panther sempre van destacar aquesta realitat i no costa gaire d’imaginar de què poc els servia testimonis com els de Northup. En qualsevol cas, serveix per reflectir una època i la manifestació d’una ideologia.
EliminaPero el cristianismo de Northup no le impide darse cuenta de la injusticia que supone la esclavitud... A mí me parece que, para pensar el cristianismo, no hay que perder de vista la tensión entre la función de legitimación del poder y la función de oposición al poder. De lo contrario, caemos en una simplificación que, en nuestro caso, nunca nos podría explicar, precisamente, la complejidad que la idea revista en el libro de Northup y, por ende, en el retrato que hace de la sociedad de la época. Hay muchos cristianismos, tanto en el eje sincrónico como en el diacrónico, al igual que hay muchos ateísmos.
ResponEliminaEfectivament, en cap moment Northup identifica el seu sofriment amb el sofriment i el sacrifici de Jesucrist. Tot i que és coneguda la importància que van tenir per als afroamericans les històries de l'Antic Testament sobre els patiments dels jueus i l'existència d'un Déu que els ajudava (molts espirituals tracten temes jueus). Sens dubte és un tema complex que bascula entre la legitimació i l'oposició al poder. I en el cas de Northup potser ajudaria a entendre la seua postura si hagués escrit més o s'hagués conegut amb més detall el seu pensament abolicionista. En qualsevol cas, el seu testimoni resulta interessant com a reflex de l'època i per conèixer de primera mà la lamentable situació dels esclaus afroamericans.
ResponElimina