El llibre El problema de la culpa de Karl Jaspers és un recull de quatre conferències pronunciades a la Universitat de Heidelberg durant el semestre d'hivern de 1945-1946. La seua distinció entre quatre tipus de culpabilitat és molt coneguda i citada, però fins ara només la coneixia de forma indirecta. Les sensacions durant la lectura han estat ambivalents: inicialment atret per la claredat i la potència analítica de les distincions i l'aplicació freda al cas alemany; un bloc francament decebedor; i un final de compromís que em deixa amb la sensació quelcom que podria haver estat i no ha sigut.
Les dues primeres parts (“El esquema de las
distinciones” i “La diferenciación de la culpa alemana”) m'han semblat molt
bones per la seua claredat, honestedat i fredor analítica (definició, conseqüències,
violència, dret, gràcia, qui jutja què i qui, defensa). M'ha agradat l'èmfasi
constant sobre el fet que la responsabilitat última sempre és individual i que
no done joc a possibles fugides d'estudi sobre aquest aspecte fonamental (per a
mi) de la moralitat. I també m'ha agradat el rebuig total a qualsevol
aproximació emocional com una forma de no afrontar ni de resoldre el problema
de la culpabilitat i la seua èmfasi en una reflexió racional seriosa (tant
pública com íntima) com l'única forma tractar el problema i possibilitar una
solució pregona i perdurable.
La tercera part (“Atenuantes posibles”) m'ha
semblat molt fluixa (i més per oposició a l'anterior). Ací el moment històric i
l'auditori a qui va adreçat la conferència s'han fet notar en excés. Les
prudències i les cauteles per a fundar la nova República Federal Alemanya amb
una població que s'ha democratitzat gràcies a la imposició dels guanyadors
nordamericans fa que, tret de dos o tres frases puntuals, la reflexió teòrica i
la possible volada filosòfica, desaparega i s'enfonse totalment. La força i la
valentia dels capítols anteriors a l'hora d'analitzar la culpabilitat perd
molta força a l'hora de rebutjar els possibles atenuants que podia exhibir gran
part de la població alemanya.
Finalment, l'última part (“Nuestra purificación”)
i l'”Epíleg de 1962” remunten el vol, però sense assolir els nivells de la
primera part. L'un torna a posar l'èmfasi en la necessitat de la reflexió
personal com únic camí vàlid d'afrontar el problema i recuperar el paper de la
cultura alemanya en el curs de la humanitat. L'altre mostra, en plena Guerra
Freda, com els judicis de Nürenberg eren alhora la marca d'una promesa (un
Tribunal Internacional pels Drets Humans) i d'un fracàs (en última instància no
deixen de ser un tribunal de les potències vencedores).
Després de la lectura he comprés perquè l'obra,
tot i ser molt esmentada, no ha tingut un major aprofundiment en la filosofia
política posterior (i crec que, encara que no puc assegurar-ho, tampoc en la teoria
del dret).
En qualsevol cas, la lectura ha tapat un forat que
tenia pendent des de feia molt de temps i serà curiós contrastar-la amb la
següent. La casualitat ha fet que després de Karl Jaspers (defensor dels drets
humans com a mitjà per humanitzar-nos, d'arrels kantianes), Josep Conill haja
proposat la lectura de Carl Schmitt (màxim exponent teòric d'un positivisme
jurídic radical, d'arrels hobesianes).
