tag:blogger.com,1999:blog-1464164553375292095.post8644674655047509137..comments2015-09-11T19:16:18.542+02:00Comments on LEC (lectures en comú): Tristos tròpics: segona càpsulaGuillem Calaforrahttp://www.blogger.com/profile/12979131291613335685noreply@blogger.comBlogger3125tag:blogger.com,1999:blog-1464164553375292095.post-70232478760280325282014-02-05T19:20:35.279+01:002014-02-05T19:20:35.279+01:00
Estic d’acord amb el matís que introdueixes sobre...<br />Estic d’acord amb el matís que introdueixes sobre la meua apreciació anterior. Però també m’agradaria explicar-me millor. Elias Canetti va escriure en un aforisme llarg que la història de Roma s’ha convertit en el model per a perpetuar totes les guerres, tant per que als que volen formar un imperi com per als bàrbars que només volen saquejar el botí. Canetti ve a dir que això que anomenem globalització comença en Roma. Els romans sí que tenien una decidida voluntat de romanitzar-ho tot que es va traduir en el genocidi i el saqueig de moltes civilitzacions. Després cal tenir en compte que el cristianisme, quan esdevé oficial, té la mateixa mania monopolitzadora (Canetti diu que Roma va vèncer el cristianisme quan aquesta s’hi va convertir). A partir d’aquí, el mateix Canetti va escriure a Massa i poder que tant el cristianisme com l’islam són religions que depenen de l’augment de les seues masses. Són més fortes com més fidels tenen, i la seua gana creix exponencialment a mesura que el cos augmenta. Això explicaria l’obsessió contra els infidels i l’obsessió per convertir el major nombre de persones. Cal recordar que aquesta obsessió va arribar també a la Il·lustració i les seues dèries per civilitzar els salvatges, en una posició en què es coincidia amb els evangelitzadors que van anar al Nou Món a rescatar ànimes del salvatgisme. És clar que aquests són casos extrems, però que també van esdevenir generals. I és clar que també entra en joc, com tu molt bé apuntes, l’afer que la cultura occidental hagi esdevingut planetària i que la seua superioritat tècnica hagi comportat la destrucció d’altres models. Comptat i debatut, penso que la meua definició i la teua de l’antropologia occidental podrien ser les dues cares de la mateixa moneda.<br />Pel que comentes de Xina, el seu impuls a mi també em resulta inquietant. Només cal veure el paper que està tenint els últims anys a Àfrica. I molt em temo que encara veurem moltes coses. Per cert, ara mateix estic recordant la teua xarrada sobre Melancolia i les claus secretes que amagava sobre Orient i Xina en particular. Pel que fa a l’aposta del budisme, és evident que segurament Lévi-Strauss va generalitzar massa i no hi va saber trobar les ombres. <br />Fèlix Edo Tenahttps://www.blogger.com/profile/12994367070561201516noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-1464164553375292095.post-23282652310651665742014-02-05T13:50:47.200+01:002014-02-05T13:50:47.200+01:00Al teu comentari anterior, Fèlix, afirmes que l’an...Al teu comentari anterior, Fèlix, afirmes que l’antropologia és la «ciència» emanada d’una civilització que ha decidit suprimir la diversitat cultural. Personalment, no n’estic tan segur; jo em decantaria més aviat cap a la hipòtesi que és la disciplina sorgida de la curiositat d’una civilització que ha esdevingut planetària i, alhora, alguns dels seus integrants van adquirir consciència que la puixança tecnològica amenaçava amb esborrar qualsevol altra forma de vida. Es tracta d’un plantejament semblant, però no equivalent, sense el qual difícilment arribaríem a explicar-nos la nostàlgia <i>avant la lettre</i> que amera tantes pàgines de <i>Tristos tròpics</i>. Més encara: diria que, tret de casos particulars, la civilització occidental no ha exhibit una voluntat deliberada d’anihilar les cultures del planeta, sinó que ha estat l’eficàcia de la raó instrumental —que és com dir el seu «universalisme»— la que ha contribuït a imposar no tant els estàndards de culturals europeus com els productes que se’n deriven. Es dóna així la paradoxa de l’integrista musulmà que combat la civilització occidental en nom de la «puresa» doctrinal de l’Alcorà amb les armes més modernes, que la seva gent és sovint incapaç de fabricar o reparar.<br />Dit això, no sé que em fa més por, si els efectes devastadors d’aquesta cultura europea imbuïda d’un universalisme il•lustrat tan idealista com anivellador, o la indiferència brutal d’una cultura en vies d’esdevenir hegemònica, com ara la xinesa, absolutament incapaç, no ja d’experimentar cap curiositat envers els altres, ni que sigui abans d’absorbir-los, sinó de reconèixer-ne la mera existència com a persones. És massa aviat encara per pronunciar-s’hi, però l’alternativa representada per l’<i>Imperi del Centre</i> resulta, si més no, inquietant i em porta a pensar que el nihilisme budista potser no és tampoc tan inofensiu com imaginava Levi Strauss, en la mesura en què comporta conseqüències anihiladores.<br />Josep J. Conillhttps://www.blogger.com/profile/14806832661741299451noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-1464164553375292095.post-73989745694379442312014-01-31T18:45:15.229+01:002014-01-31T18:45:15.229+01:00Efectivament, en el final del llibre Lévi-Strauss ...Efectivament, en el final del llibre Lévi-Strauss reflexiona sobre la feina d’etnògraf i això li permet fer consideracions generals sobre la civilització occidental. Unes consideracions que són francament estimulants. Com ja vaig apuntar en una entrada anterior, l’etnografia és la ciència d’una civilització que ha decidit suprimir la diversitat cultural. Es tracta d’aconseguir un monocultiu humà i un monocultiu cultural. I a l’etnògraf se li ha encarregat estudiar les formes de vida que han estat condemnades a mort. Lévi-Strauss n’és plenament conscient, d’aquí el to elegíac i les fluctuacions del llibre. A partir d’aquí, fa una crítica molt interessant de la ideologia que ha impregnat la cultura occidental, formada per l’imaginari cristià i la seua promesa constant d’un món millor. Promesa que després recuperaria la Il·lustració amb la voluntat de fer-la realitat. El retret de Lévi-Strauss és precisament a aquest esperit utòpic que soluciona els problemes del món des d’una lògica artificial sense tocar de peus a terra. Aquest plantejament podria situar-se al costat d’obres que han analitzat les paradoxes del projecte il·lustrat, pensem en Adorno i Horkheimer (Dialèctica de la Il·lustració), Bauman (Modernity and the Holocaust) o Polanyi (Meaning). Són autors que reconeixen en el procés de civilització occidental una sèrie de paradoxes que porten a l’opressió i a la violència. El que aporta Lévi-Strauss és un enfoc particular des de l’etnografia, buscant aquesta paradoxa molt enllà en el temps. Com comenta Josep, Lévi-Strauss reconeix el problema com un error d'elecció: Occident hagué tingut un esdevenir molt diferent si la cultura mediterrània s’hagués fusionat amb el budisme oriental. En lloc d’això es va desenvolupar el cristianisme i l’islamisme, religions que pateixen d’aquest mal utòpic i que necessiten per a sobreviure l’augment continu de les masses i una uniformització constant, que avui és global. Josep afirma que no està segur de coincidir fins a les últimes conseqüències amb aquesta tesi. A mi personalment em provoca vertigen, potser per totes les implicacions que pertoca. Això sí, suposa una sacsejada important i molt estimulant en el pensament. Fèlix Edo Tenahttps://www.blogger.com/profile/12994367070561201516noreply@blogger.com