dimarts, 27 de gener del 2015

El sentinella en el cor de Pangea

Hi ha una escena de la pel·lícula Midway (1976), de Jack Smight, en què Henry Fonda, que hi interpreta el paper de l’almirall nord-americà Chester William Nimitz, Comandant en Cap de la Flota del Pacífic, després d’una esgotadora jornada dedicada a esbrinar l’objectiu del pròxim atac japonès, contempla descoratjat el mapa de les operacions en curs en el teatre de guerra de l’oceà Pacífic, estès al seu davant en una enorme taula, mentre comenta amb un dels seus ajudants: «Joe, trobo a faltar la terra. Això és una gran massa d’aigua, i jo vinc d’un poblet d’una praderia de Texas. El llac més proper estava a 180 quilòmetres i es podia passar a gual en plena època de pluges. A l’estiu es pot modelar amb el fang que hi ha al fons». Verídica o no, l’anècdota no pot ser més reveladora, perquè, d’una banda, evidencia el punt de vista predominant entre la gent de terra endins enfront de la mar i, de l’altra, perquè qui la conta és, paradoxalment, l’almirall al comandament de la flota de guerra més poderosa de la història. En qualsevol cas, no hi ha dubte que la seva pertinència es troba del tot justificada a tall d’introducció d’aquest comentari de Land und Meer, el relat que el jurista i pensador filonazi Carl Schmitt va publicar a Leipzig el 1942 amb les seves reflexions a l’entorn de la lluita infatigable que, des del principi de la història, s’estableix entre les potències marítimes i terrestres, encarnades respectivament en els monstres bíblics del Leviatan i el Behemot. 

No és pas casual que la gestació d’aquest relat es produís en el context de la Segona Guerra Mundial,
tot just quan l’Alemanya nazi començava a perdre tota esperança de veure com els seus èxits militars li permetrien ultrapassar els límits de la fortalesa Europa, i patia en carn pròpia els efectes dels primers bombardeigs aliats. Com potser tampoc no és del tot fruit de la casualitat el fet que el sociòleg polític alemany Franz Neumann, vinculat als pensadors de la teoria crítica i exiliat als Estat Units, publiqués aquell mateix any un important estudi sobre el règim nazi titulat Behemoth: The Structure and Practice of National Socialism (1942) [trad. castellana: Behemot. Mèxic: Fondo de Cúltura Econòmica, 1943]. Sens dubte, la contraposició entre la potència continental d’Alemanya i el poder insular d’Anglaterra estava a l’ordre del dia i no sols donava peu a relats de caire assagístic com el de Schmitt, sinó que es troba també en l’origen d’una obra diametralment oposada al llibre que ens ocupa com The Lord of the Rings, l’arxifamós  revival de la novel·la de cavalleries escrit per John R. R. Tolkien, on la insularitat cultural dels hòbbits, els elfs, els nans i els homes s’enfronta, en una lluita tan desigual com desesperada, a la maquinal uniformitat tel·lúrica de les legions de Mórdor, que aspiren  a sotmetre al seu jou tirànic la diversitat ètnica i cultural de la Terra Mitjana.

Per bé que admet l’existència d’exemples il·lustres de cultures bolcades en l’hegemonia marítima com ara els atenesos, els fenicis, els víkings o els venecians, Schmitt, d’acord amb la periodització del filòsof de la geografia Ernst Kapp, distingeix tres estadis pel que fa al domini de la humanitat sobre l’element aquàtic: 1) l’estadi potèmic, característic de les cultures fluvials de l’Orient; 2) l’estadi talàssic, propi de cultures lacustres que estenen el seu domini a mars tancades, la més rellevant de les quals seria la Mediterrània en l’època compresa entre l’Antiguitat grecollatina i l’esplendor de la Serenissima Signoria de Venècia; i 3) l’estadi oceànic, durant el qual certes societats han transposat amb èxit de la terra a la mar la totalitat de les seves formes històriques de vida. Al parer de Schmitt, tan sols aquestes últimes representarien de manera plena la mena de relació amb la mar que constitueix l’objecte de la seva reflexió. 

Els precedents directes de la forma de vida marítima que encarna l’estadi oceànic caldria anar a buscar-los en les expedicions del baleners i en les innovacions en la construcció de vaixells que es produïren a les acaballes de l’Edat Mitjana i els començos de l’Edat Moderna. Les proeses dutes a terme pels caçadors de balenes en la persecució infatigable de les seves preses superaren àmpliament tots els descobriments duts a terme pels exploradors «oficials» de la nissaga de Colom e tutti quanti, i només troben parangó en els amplíssims espais oberts pels caçadors de pells russos durant la seva expansió per Sibèria, en direcció cap a les costes de l’Àsia oriental. Els holandesos esdevingueren els autèntics pioners en un nou tipus de navegació que portarà a l’arraconament definitiu de les galeres servides per galiots i es prolongarà sense grans canvis fins al segle XIX, gràcies a un nou tipus de vaixell de veles quadrades, capaç d’aprofitar exhaustivament la potència motriu del vent de costat,. Posteriorment, gràcies a la disposició d’una bateria de canons a cada banda, es produirà una revolució en la guerra naval, en la mesura en què aquesta deixarà de basar-se en el «cos a cos» dels vaixells que s’aborden, per tal que les seves tripulacions puguin reproduir en alta mar les condicions del combat terrestre, i esdevindrà un duel artiller en tota regla entre vaixells que maniobren amb perícia per canonejar-se en les condicions més favorables, mitjançant l’obtenció del sobrevent. Un model de combat que probablement va trobar la seva culminació en la batalla de Trafalgar.

Durant els segles XVI i XVII, el nou tipus de navegació va donar lloc a la proliferació de tota mena de pirates i aventurers, que es van afegir als navegants i baleners que fins aquell moment retenien en exclusiva el títol de «fills de la mar». Però, la pirateria va constituir només una etapa «precientífica» de la guerra naval, molt activa en el llarg contenciós entre Anglaterra i la monarquia espanyola, i la seva època finalitzarà amb la consolidació del sistema estatal europeu en el tractat d’Utrecht (1713), després del qual les potències marítimes van consolidar les seves esquadres i Anglaterra començà a exercir l’hegemonia marítima a escala mundial. D’aquesta manera, Espanya i Portugal conservaren extenses possessions ultramarines, però van perdre el domini de les seves línies de comunicació marítimes, i Anglaterra esdevingué l’hereva de l’esforç col·lectiu realitzat per les nacions europees de cara a l’empresa d’exploració i conquista del planeta. Es tracta, apunta Schmitt d’un procés singular, en el curs del qual els anglesos transferiren la seva existència de la terra a l’element oceànic i realitzaren una revolució espacial de caràcter mundial. 

Les diverses formes de vida que ha desenvolupat la humanitat al llarg de la història es corresponen amb unes altres tantes concepcions espacials. No es tracta, val a dir, de concepcions immutables, sinó que es troben subjectes a transformació, producte alhora de les elaboracions espacials dutes a terme per les diverses ciències i l’empresa d’exploració global. Quan l’eixamplament de les concepcions vigents de l’espai experimenta una discontinuïtat catastròfica —en el sentit matemàtic del terme— es pot produir no sols una modificació radical de l’horitzó espacial extern d’una cultura, sinó una autèntica revolució espacial, susceptible de modificar el concepte mateix d’espai, com les que han
acompanyat sempre les grans transformacions que s’han produït al llarg de la història de la humanitat.
Tot i l’existència de precedents hel·lenístics i romans, la més profunda transformació de la imatge del món de què tenim notícia en època històrica és la que es va produir en els segles XVI i XVII, amb el descobriment d’Amèrica i la circumnavegació de la terra per l’expedició de Fernão de Magalhães, en paral·lel al que Thomas S. Khun va anomenar la revolució copernicana. La conseqüència més decisiva d’aquesta revolució va ser, d’una banda, la consolidació definitiva de la naturalesa esfèrica del nostre planeta i, en un nivell més elevat, «[l]’eixamplament del cosmos en sí i la idea d’un infinit espai buit» (p. 55). D’aleshores ençà, el buit va deixar de ser un concepte abstracte i els homes començaren a experimentar un horror vacui que es troba en l’origen del nihilisme europeu posterior. Aquesta transformació es pot observar en la totalitat de les arts, que se separen dels models gòtics i engendren noves configuracions espacials, en harmonia amb les noves concepcions. Tot plegat, va desembocar en la supremacia del racionalisme occidental i el naixement de la seva vocació de sotmetre al seu domini tota la resta de pobles del planeta.

Una de les conseqüències fonamentals del procés que descrivim, va ser l’articulació d’un ordenament espacial, un nomos de la terra. El terme, d’origen grec, posseeix un triple significat, el de «presa de possessió» o «conquista», el de «distribució del territori i divisió de la propietat basada en aquesta» i el d’«ús, conreu i explotació del territori obtingut mitjançant la divisió». En qualsevol cas, l’evocació del terme no és gratuïta, atès que, segons Schmitt, l’inici dels grans períodes històrics va sempre precedit per extenses conquistes territorials, associades amb canvis polítics d’abast universal i amb una nova distribució territorial global. Això precisament és el que s’esdevingué a partir dels segles XVI i XVII, en què els conquistadors europeus es van lliurar a l’exploració sencera del planeta, tractant els països que descobrien i les seves poblacions com bens sense amo, susceptibles d’apropiació amb l’excusa de cristianitzar-los, que a partir dels segles XVIII i XIX es va veure reemplaçada per la d’aportar-los la Civilització. Aquest argumentari legitimador compartit va propiciar l’aparició d’una comunitat de pobles cristians d’Europa, una «comunitat de nacions» contraposada a la resta del món, que mai no va ser objecte, sinó subjecte del dret internacional europeu i, per tant, podia ser sotmès al domini i l’explotació colonial.

D’ençà del segle XVI, el conflicte entre catòlics i protestants va adquirir dimensions planetàries i es va traslladar al repartiment del món, de manera que la pretensió inicial de Castella i Portugal de dividir-se’l, sancionada pel Papa, va suscitar la ràpida reacció dels protestants —holandesos i anglesos, sobretot. Ara bé, l’autèntic contingut del conflicte només s’aclareix quan prenem en compte la contraposició entre el món de la mar lliure i el de la terra ferma, dualitat que esdevé especialment observable en els països que van abraçar la reforma religiosa: Alemanya, d’una banda, es va convertir en el camp de batalla de la Guerra dels Trenta Anys, un conflicte aliè a les conquistes ultramarines, de les quals no va participar; de l’altra, les fraccions anglesa, holandesa i francesa del calvinisme es bolcaren en el descobriment i la conquista de noves terres, guiades per la seva fe en la predestinació i la convicció de formar part de l’elit dels escollits, destinada a edificar una Nova Jerusalem més enllà de l’oceà. En conseqüència, es va produir un desplaçament cap a la mar de les forces que animaven l’existència històrica universal, situació que va desembocar en el repartiment de la terra entre una dotzena d’estats històrics, que contrastava, en teoria, amb la llibertat imperant en una mar que, en realitat, estava cada cop més sotmesa al domini anglès. 

El fet que sobre la mar no regís la sobirania estatal va repercutir en una diferenciació creixent de les condicions en què es produïa la guerra terrestre i la guerra marítima, les quals, d’ençà d’aquesta època esdevingueren la manifestació de mons i de conviccions jurídiques progressivament enfrontades. La guerra terrestre obeïa a la idea que un conflicte bèl·lic consistia en un tipus peculiar de relació entre estats, que involucrava les forces combatents però deixava la població civil hipotèticament al marge. Per contra, la guerra naval, tal com es concreta en la pràctica del bloqueig dut a terme per una potència naval contra una terrestre, respon a la voluntat d’aniquilar tots els recursos de l’enemic, sense discriminacions de cap mena entre combatents i no combatents, ni de països neutrals i no neutrals.

La pugna entre aquestes dues concepcions de la guerra es va decantar amb el temps en favor de la visió marítima, afavorida per la supremacia mundial britànica, que va posar les bases per a l’elaboració d’una economia política i una sèrie de doctrines jurídiques i filosòfiques adreçades a legitimar el nou statu quo, derivat del predomini de les formes de vida marítimes sobre les terrestres. D’aquesta manera, Anglaterra va culminar la primera part de la revolució espacial planetària, operant una transformació fonamental de l’existència historicopolítica de la pròpia illa, que es va desprendre espiritualment del continent europeu, esdevenint part integrant de la mar mateixa, com si fos una mena desconeguda de vaixell o peix. Això va modificar decisivament les seves relacions amb la resta del món, començant per les que mantenia amb el continent europeu, que molt sovint va passar a ocupar un lloc marginal en l’atenció d’una gent com els anglesos, que concebien el món a la manera nàutica en termes de línies de comunicació i ports d’escala. Correlativament, Anglaterra es va desterrar —o desterritorialitzar, per dir-ho a la manera del tàndem Deleuze-Guattari—, esdevenint així el centre mòbil d’un Imperi mundial dispers per tots els continents.


L’hegemonia anglesa es va produir —i no és pas per casualitat— en paral·lel a l’auge del lliurecanvisme, una concepció de les relacions econòmiques que s’ajusta com un guant a les lleis de la mar com a espai sense fronteres, on no impera cap tipus de sobirania. Alhora, la revolució industrial va modificar radicalment la relació elemental que fins aquell moment hi existia entre la mar i la terra, contribuint a la cristal·lització d’un nou període històric, que es troba en l’origen de la guerra industrial i econòmica moderna. En la situació creada, el tradicional domini britànic sobre la mar va ser experimentat com a progressivament insuficient, tal com evidencia el projecte de construcció del model de vaixell de guerra cuirassat dreadnought, impulsada per l’almirall Jackie Fisher, i l’incert desenllaç de la batalla naval de Jutlàndia (1916). No debades, el 1904 l’almirall nord-americà A. T. Mahan va postular la necessitat d’una «unió» entre Anglaterra i
els Estats Units, tenint en compte la incapacitat de la primera per mantenir —ateses les seves reduïdes dimensions— la seva hegemonia marítima. Segons Mahan, els nous imperatius de l’era industrial reclamaven l’aliança d’Anglaterra amb una altra potència «insular» més gran com els Estats Units, que, en virtut de la seva situació geogràfica, semblaven destinats a perpetuar el domini anglosaxó sobre la mar —tesi que la Segona Guerra Mundial es va encarregar de ratificar.

Posteriorment, l’electricitat, la radiotelegrafia i l’aeronàutica van acabar de consolidar la segona revolució espacial planetària. Especial rellevància adquireix en aquest context l’aparició de l’aeroplà, les possibilitats bèl·liques del qual el transformen en una arma espacial de primer ordre. Tot plegat significa que la humanitat ha conquistat una nova dimensió, caracteritzada per la irrupció d’un nou element, l’aire, el qual, sota la figura emblemàtica del Griu, ve a afegir-se a la constel·lació de imaginària formada pel Leviatan i el Behemot. Encara que, ben mirat, com apunta el mateix Schmitt, considerant que la conquista de l’espai aeri és producte del descobriment dels motors d’explosió, potser no seria aventurat afirmar que el nou element que ha irromput en l’activitat humana és el foc, amb la qual cosa es confirmaria la vella creença que la història de l’home consisteix en un itinerari a través dels quatre elements.

Schmitt tanca el seu llibre amb un parell de conclusions. En primer lloc remarca que, així com la revolució espacial renaixentista va transformar el concepte medieval de l’espai i va donar pas a l’aparició d’una dimensió de profunditat buida de qualsevol contingut imaginable, la revolució espacial contemporània propicia la concepció, expressada per Heidegger en Sein und Zeit (1927), que no és el món qui està en l’espai, sinó l’espai el que està en el món. La segona conclusió té a veure amb la incidència d’aquesta concepció en la relació secular entre la terra i la mar, que s’anuncia decisiva: la tècnica i els mitjans de comunicació han fet de la mar un espai en el sentit ple de la paraula, clausurant les condicions de possibilitat que facilitaren la conquesta anglesa dels oceans, arran de la qual es va instaurar el nomos planetari imperant en els últims segles. Segons l’autor, estem assistint, doncs, a l’emergència d’un nomos nou, que, tal com ha ocorregut en conjuntures històriques similars, es producte de la transformació de les relacions entre l’home i els elements i de la incorporació de noves dimensions a l’existència humana. La gent de mentalitat tradicional potser creurà que es tracta de la fi del món —i, certament, és la fi d’un món—, però, en realitat, es tracta només de la lluita, no exempta de violència, d’un ordre alternatiu, que pugna per imposar-se a l’antic.

Més enllà de qualsevol altra consideració, Terra i mar és un relat legitimador. De fet, constitueix en molts sentits l’esbós sumari de la filosofia de la història del dret que Schmitt va desenvolupar àmpliament en un llibre posterior, que encara no he llegit, Der Nomos der Erde im Völkerrecht des Jus Publicum Europaeum (1950) [trad. castellana: El nomos de la tierra. Madrid: Centro de Estudios Internacionales, 1979]. Cal remarcar que ens trobem al davant d’un discurs intensament tel·lúric, que constitueix la rèplica en l’àmbit històric i legal d’una concepció del món arrelada en imperatius territorials i racials, anàloga en molts sentits a la que va trobar expressió en la filosofia de Heidegger, en algunes novel·les i assaigs de Jünger i en part de la poesia de Gottfried Benn. Una concepció del món que ve a suposar, en molts sentits, la culminació radical d’una tradició nacionalista alemanya que es remunta, si més no, a Fichte i que, a través dels ideòlegs de la revolució conservadora —i molt especialment d’autors com Oswald Spengler i Richard Walther Darré—, va desembocar en l’exaltació de la Blut und Boden (la sang i la terra). Vinculaven el destí del poble alemany a la depuració de la seva ascendència germànica i a la consecució d’un espai vital (Lebensraum) susceptible de permetre l’assentament entre el centre d’Europa i els Urals d’una raça de senyors, intensament apegada als valors del món agrícola tradicional. Com que aquesta ideologia ja va ser objecte d’anàlisi en aquest blog arran de la recensió d’El misterioso caso alemán de Rosa Sala Rose, m’hi estalviaré ulteriors comentaris. 

En aquest context, l’al·legat de Schmitt, escrit en plena Segona Guerra Mundial, ha de ser llegit com una apologia del nou ordre imperant en la fortalesa Europa hitleriana, sotmesa al jou de la Wehrmacht, però alhora greument amenaçada pel poder aeronaval anglosaxó i la resistència de l’exèrcit soviètic. Simptomàticament, l’autor passa en silenci sobre els fets bèl·lics contemporanis
que, al meu entendre, resulten fonamentals per copsar el sentit últim del seu discurs. L’omissió esdevé molt greu pel que fa al dramàtic enfrontament de l’Alemanya nazi amb la Unió Soviètica, el desenllaç del qual va suposar la ruïna completa del Tercer Reich. Amb tot, si hem de ser justos, no podem demanar-li que hi reflexionés sobre assumptes que en aquell moment estaven sotmesos a una estricta censura política i militar. De totes maneres, deixeu-me remarcar-ho, aquesta omissió resulta crucial, atès que una anàlisi detallada del contrast existent entre les formes de vida dels alemanys i els russos hauria ensorrat les pretensions de coherència de la cosmovisió schmittiana, deixant ridículament en evidència les pretensions continentals d’una cultura germànica que, malgrat el seu secular entestament en aquest lloc comú, comparada amb les formes de vida de l’Àsia central no pot deixar de semblar-nos sinó essencialment lacustre i hanseàtica —i, per aquest costat, no constitueix cap excepció respecte de la major part de les cultures que integren aquesta mena d’apèndix quasipeninsular del continent asiàtic que és Europa.

Però, el discurs de Schmitt és ple de trampes també en relació amb la consideració que li mereixen les diverses innovacions en matèria bèl·lica. Sorprenentment, considera l’arma aèria com una prolongació de la guerra terrestre, quan els bombardeigs sistemàtics sobre les poblacions i els grans centres de producció de l’enemic induirien més aviat a concebre-la com una prolongació per altres mitjans de l’estratègia naval del bloqueig. D’altra banda, sobta també el seu silenci sobre la guerra submarina, que, al meu entendre, trasllada a l’àmbit marítim una concepció bèl·lica deutora per igual de les formes de vida del talp i del llop —no debades, els U-Boote alemanys atacaven les seves preses d’acord amb la tàctica anomenada de la «bandada de llops» (Rudeltaktik). Una altra qüestió seria discutir a quina mena de concepció de la guerra respon la guerra submarina actual, efectuada des de submarins nuclears, portadors de míssils atòmics d’abast intercontinental, però això ultrapassa el període històric considerat per l’autor i els objectius d’aquest paper.

A hores d’ara, les tesis de Schmitt han estat refutades de manera inapel·lable per la Globalització, entesa com «un fenomen nou que ha col·locat un altre cop la societat internacional en una mena d’estat de naturalesa» [Habermas et al. «Declaración de Granada sobre la globalización». El País, 6-VI-2005, p. 14] i, com a tal, molt més congenial amb les concepcions marítimes del món que no amb el nomos terrestre apadrinat per l’autor. No debades, la difusió del capitalisme a nivell planetari es tradueix en una «liqüefacció» —per emprar un terme que ha popularitzat Zygmunt Bauman— de les societats, observable en tots els àmbits, tant se val si parlem de la sobirania estatal com dels fluxos poblacionals, del capitalisme financer o de la vida de parella. És el que Michael Hardt i Antonio Negri, anomenen l’Imperi —en un llibre molt sobrevalorat i prou més destacable per la seva dimensió descriptiva i crítica que per la seva capacitat propositiva [Empire, (2000); trad. castellana: Imperio. Barcelona: Paidós, 2002]. En d’altres mots: la constitució d’una societat d’abast planetari que, per damunt de la proliferació de les diferències, s’estructura sobre el denominador comú d’una concepció de les relacions als més diversos nivells en termes de ports d’escala (nodes) i línies de comunicació (enllaços), tant reals com virtuals.

dissabte, 6 de desembre del 2014

«El problema de la culpabilidad», de Karl Jaspers

Un text de Miquel Aleixandre.


El llibre El problema de la culpa de Karl Jaspers és un recull de quatre conferències pronunciades a la Universitat de Heidelberg durant el semestre d'hivern de 1945-1946. La seua distinció entre quatre tipus de culpabilitat és molt coneguda i citada, però fins ara només la coneixia de forma indirecta. Les sensacions durant la lectura han estat ambivalents: inicialment atret per la claredat i la potència analítica de les distincions i l'aplicació freda al cas alemany; un bloc francament decebedor; i un final de compromís que em deixa amb la sensació quelcom que podria haver estat i no ha sigut.

Les dues primeres parts (“El esquema de las distinciones” i “La diferenciación de la culpa alemana”) m'han semblat molt bones per la seua claredat, honestedat i fredor analítica (definició, conseqüències, violència, dret, gràcia, qui jutja què i qui, defensa). M'ha agradat l'èmfasi constant sobre el fet que la responsabilitat última sempre és individual i que no done joc a possibles fugides d'estudi sobre aquest aspecte fonamental (per a mi) de la moralitat. I també m'ha agradat el rebuig total a qualsevol aproximació emocional com una forma de no afrontar ni de resoldre el problema de la culpabilitat i la seua èmfasi en una reflexió racional seriosa (tant pública com íntima) com l'única forma tractar el problema i possibilitar una solució pregona i perdurable.

La tercera part (“Atenuantes posibles”) m'ha semblat molt fluixa (i més per oposició a l'anterior). Ací el moment històric i l'auditori a qui va adreçat la conferència s'han fet notar en excés. Les prudències i les cauteles per a fundar la nova República Federal Alemanya amb una població que s'ha democratitzat gràcies a la imposició dels guanyadors nordamericans fa que, tret de dos o tres frases puntuals, la reflexió teòrica i la possible volada filosòfica, desaparega i s'enfonse totalment. La força i la valentia dels capítols anteriors a l'hora d'analitzar la culpabilitat perd molta força a l'hora de rebutjar els possibles atenuants que podia exhibir gran part de la població alemanya.

Finalment, l'última part (“Nuestra purificación”) i l'”Epíleg de 1962” remunten el vol, però sense assolir els nivells de la primera part. L'un torna a posar l'èmfasi en la necessitat de la reflexió personal com únic camí vàlid d'afrontar el problema i recuperar el paper de la cultura alemanya en el curs de la humanitat. L'altre mostra, en plena Guerra Freda, com els judicis de Nürenberg eren alhora la marca d'una promesa (un Tribunal Internacional pels Drets Humans) i d'un fracàs (en última instància no deixen de ser un tribunal de les potències vencedores).

Després de la lectura he comprés perquè l'obra, tot i ser molt esmentada, no ha tingut un major aprofundiment en la filosofia política posterior (i crec que, encara que no puc assegurar-ho, tampoc en la teoria del dret).


En qualsevol cas, la lectura ha tapat un forat que tenia pendent des de feia molt de temps i serà curiós contrastar-la amb la següent. La casualitat ha fet que després de Karl Jaspers (defensor dels drets humans com a mitjà per humanitzar-nos, d'arrels kantianes), Josep Conill haja proposat la lectura de Carl Schmitt (màxim exponent teòric d'un positivisme jurídic radical, d'arrels hobesianes).


dissabte, 27 de setembre del 2014

DOCE AÑOS DE ESCLAVITUD, DE SOLOMON NORTHUP

           
Durante diez años trabajé incansablemente para aquel hombre sin recibir la más mínima recompensa. Diez años de mi arduo trabajo sirvieron para que él acumulara más riqueza. Durante diez años estuve obligado a mirarle con la cabeza gacha y el sombrero en la mano, a hablarle y tratarle de la misma forma que un esclavo, por eso no creo deberla nada, salvo muchos e inmerecidos abusos y azotes.
SOLOMON NORTHUP, Doce años de esclavitud.


Per comprendre el segle XX són fonamentals els llibres dels supervivents que narren en primera persona l’experiència de les barbàries ocorregudes. A tall d’il·lustració, podem referir-nos als testimonis de Primo Levi, Tadeusz Borowski, Elie Wiesel o Jean Améry sobre els Lager nazis o als d’Alexandr Solzhenitsyn o Gustaw Herling-Grudzinski sobre el gulag soviètic. Tot i que Si això és un home (Se questo è un uomo, 1947) o Arxipèlag Gulag (Архипелаг ГУЛАГ, 1973) constitueixen testimonis parcials i impressionistes que difícilment poden aportar una visió global (tampoc no n’era l’objectiu) d’uns esdeveniments massa complexos i sovint sense precedents, són relats de supervivents que han estat imprescindibles per conèixer-ne la naturalesa i l’impacte. A més, aquests relats verídics representen un xoc tan gran que afecten el mateix acte de dir les coses, perquè sovint es van haver de narrar fets absolutament inefables. En canvi, no és comú trobar testimoniatges escrits de les barbàries ocorregudes abans del segle XX. Per exemple, la història de submissió, genocidi o esclavatge dels nadius africans, americans o asiàtics generalment ens ha arribat de manera molt parcial, és a dir, obviada o transmesa pels seus opressors o per tercers. Tanmateix, les minories marginades i oprimides d’arreu també solien quedar al marge de la cultura escrita i oficial, és a dir, de la possibilitat d’expressió del seu drama. Sí que podríem descomptar el cas dels jueus, els quals van ser una minoria amb membres cultes, un fet segurament clau en el coneixement de les seues penúries. Aquesta realitat fa de Doce años de esclavitud (Twelve years a Slave, 1853), que són les memòries de Solomon Northup sobre la seua experiència com a esclau, un document molt valuós. De fet, el testimoni ha estat possible per l’excepcionalitat del cas del mateix Northup, un afroamericà dels Estats Units nascut lliure i alfabetitzat que va ser segrestat i esclavitzat durant dotze anys. Va poder escapar i contar la seua terrible experiència, en unes memòries que serveixen tant per explicar el seu cas com per donar a conèixer la realitat del sistema d’esclavatge al sud dels Estats Units.


El relat, malgrat que és de 1853, és molt modern pel seu caràcter directe i la seua voluntat empírica. El principal objectiu de Northup és cenyir-se als fets: la descripció del segrest, el viatge cap als estats esclavistes, la venda com a esclau a diferents amos, els dotze anys que va patir d’esclavitud i el seu afortunat alliberament. D’aquí l’organització en breus capítols segons els diferents moments que viu, els quals atorguen al llibre una gran agilitat. Northup va tindre, sobretot els dos primers anys de captiveri, diferents amos i va viure moltes peripècies, la majoria d’elles molt dramàtiques, i a l’hora d’explicar-les mostra una gran talent narratiu. Sap molt bé focalitzar l’interès en els esdeveniments interessants, al mateix temps que domina l’art de les transicions entre les diferents escenes. Al respecte, m’agradaria destacar el moment en què explica al lector que un matí particular de treball al camp serà l’últim de la seua vida d’esclau. A continuació, deixa l’acció, li demana que retrocedeixi uns mesos en el temps i relata els esdeveniments que faran possible l’alliberament. Una vegada relatat aquest fragment, que ell no va viure i que només ha pogut reconstruir d’oïdes, Northup torna al seu relat, just al que serà el clímax de les seues memòries. Aquesta espècie de flashback, que és també un agregat, constitueix un magnífic exemple de la seua perícia narrativa.  

Tanmateix, Northup va ser una persona molt observadora, amb una fina capacitat d’anàlisi. És gràcies a això que el seu llibre de memòries també esdevé un implacable retrat del sistema econòmic que imperava en alguns estats dels Estats Units, basat en l’agricultura sustentada pel treball d’esclaus africans. Gràcies al seu testimoni, se sap com funcionava la venta d’esclaus en un moment en el qual els historiadors no n’havien fet gaire cas. Cal tenir en compte que als Estats Units de l’època només la novel·la La cabana de l’oncle Tom (Uncle Tom’s Cabin, 1852) havia tractat de manera directa l’esclavitud. I les memòries de Solomon Northup es van vendre com una referència per entendre el llibre de Harriet Beecher Stowe. Això és així perquè Doce años de esclavitud descriu amb molta claredat quines eren les condicions de vida dels esclaus i en què consistien els diferents cicles de treball, bàsicament el conreu del cotó i de la canya de sucre. El llibre de Northup presenta aquesta vessant socioeconòmica en els capítols en els quals descriu la vida amb Edwin Epps, l’amo sota el qual malvisqué deu anys. Northup relata amb pèls i senyals el règim d’explotació a què es veien sotmesos els esclaus per tal d’aconseguir la màxima productivitat. Coneixem els horaris que feien, els dies de treball i les poques festivitats que tenien, quines possibilitats tenien de relacionar-se entre ells, el sistema de seguretat fonamentat en les patrulles paramilitars, l’escassa llibertat de moviments que tenien i sobretot els càstigs a què estaven sotmesos. Northup destaca, en aquest sentit, les arbitrarietats de la justícia del sistema, que en realitat depenia de la voluntat i dels capricis dels propietaris. Segons l’autor això provocava un embrutiment general de la societat, començant pels mateixos fills dels propietaris, els quals trobaven normal tractar els esclaus com animals perquè sempre ho havien vist així. Finalment, al descriure els diferents companys esclaus que va tindre, fa referències a les inèrcies i les relacions que tenien amb els propietaris. En aquest sentit, resulta inoblidable el cas de l’esclava Patsey i del que va haver de patir a mans d’Epps, qui segurament estigué enamorat d’ella, amb el que això li suposà de turment i de gelosia per a la seua esposa.

Aquest caràcter analític recorda Si això és un home, en el qual Levi descriu d’una manera molt detallada les rutines, els patiments i el sistema de treball als Lager. Cal dir, això sí, que la postura de Levi és més distanciada i freda, mentre que Northup introdueix elements patètics i emocionals, quasi sempre referits a la incomprensió i al dolor del que li passa. Sí que coincideixen en què tots dos llibres descriuen uns mons estranys i tancats, com van ser Auschwitz i la plantació d’Edwin Epps, pensats per allotjar treballadors esclaus, afamats i sense cap esperança de sortir-ne o de sobreviure. Per tot això, les memòries de Northup són un document important, i no costa gaire d’imaginar que degué ser aprofitat pels polítics i activistes abolicionistes del moment. També m’agradaria destacar un element qualitatiu que se suma a la perícia narrativa i analítica que ofereix el llibre. Com no podia ser d’una altra manera, Northup va introduir en les seues memòries moltes reflexions i opinions de caire personal. Algunes d’aquestes reflexions responen a la mentalitat de l’època, com cert puritanisme cristià o la tècnica d’estil d’avançar esdeveniments per fer el relat més patètic. També podem fixar-nos en els comentaris de Northup sobre la realitat amable d’amos d’esclaus de bon cor, tot i que ell mateix reconeix més tard que qualsevol esclavitud hauria de desaparèixer. Aquests trets que estan avui en dia clarament superats, els compensa amb agudes reflexions que sí són molt modernes i punyents. Per exemple, anota i deixa en evidència que va ser segrestat a Washington, molt prop del congrés nord-americà, on teòricament es vetllava i es discutia la constitució que diu que tots els éssers humans són lliures. També comenta que qui més solia maltractar els afroamericans eren persones pobres i miserables, demostrant que alguns pobres i miserables se senten millor sabent que tenen algú per sota d’ells. El tema més dramàtic que Northup vol destacar, però, és la progressiva degradació a què es veu sotmès l’esclau. Una vegada privat de llibertat, a poc a poc va perdent més i més la dignitat i fins i tot el seu component d’humanitat –un component d’humanitat que no tenia qui havia nascut esclau i no coneixia res més. Per una altra banda, el llibre també deixa constància que el cas de Northup no va ser aïllat. Ell va coincidir amb altres afroamericans lliures que van ser segrestats i convertits en esclaus. Que no hi hagi més relats similars respon segurament a la desgràcia dels casos i també al component de falta d’alfabetització. I, finalment, Northup explica el desencís que li va causar el fracàs del judici contra la persona que el va convertir en esclau. Aquesta referència a la corrupció de la justícia i als prejudicis racistes malauradament es va convertir en un senyal premonitori del que els afroamericans encara havien de patir en una societat, l’estatunidenca, que els va continuar marginant fins i tot molt temps després de quan es va abolir l’esclavitud i en teoria tenien els mateixos drets civils que qualsevol altre ciutadà del país.

dilluns, 15 de setembre del 2014

CALENDARIO DE LECTURAS - CURSO 2014-2015

Con vistas a facilitar la difusión de las lecturas finalmente programadas para este curso -fruto del debate al que dio lugar la anterior entrada del blog en la parte de comentarios- y la posible incorporación de lectores que quieran acompañarnos en la lectura y el análisis de alguna de las obras propuestas, ofrezco a continuación la lista de lecturas del curso 2014-2015, que por primera vez será de periodicidad bimensual. El nombre que figura entre paréntesis al final de cada ítem es el de la persona que ha hecho la propuesta de lectura y que se encargará, durante la última semana de cada mes programado, de publicar el texto de presentación que dará inicio al debate virtual:

SEPTIEMBRE: Solomon Northup, 12 años de esclavitud, Debolsillo (Fèlix Edo).
NOVIEMBRE: Karl Jaspers, El problema de la culpa: Sobre la responsabilidad política de Alemania, Paidós (Miquel Aleixandre).
ENERO: Carl Schmitt, Tierra y mar, Trotta (Josep Conill).
MARZO: Kurt Vonnegut, Matadero-5, Anagrama / Escorxador-5, Proa (Fèlix Edo).
MAYO: Guy Debord, La sociedad del espectáculo, Pre-Textos (Francisco López).
JULIO: W. G. Sebald, Austerlitz, Anagrama / Austerlitz, Edicions 62 (Josep Conill).

dijous, 14 d’agost del 2014

LEC 2014-2015

El próximo curso, nuestro club de lectura entra en su cuarto año. A la vista del desarrollo del pasado curso y de la trayectoria global de la iniciativa, tal vez sea necesario, ateniéndose a la sabia máxima "Renovarse o morir", introducir un importante ajuste: pasar de una periodicidad mensual o otra bimensual. Creo que no sería mala idea probar durante un año esta nueva táctica, para ver si produce un efecto de arrastre que hasta ahora no hemos logrado, y también una revitalización del diálogo, al que por desgracia el curso pasado no pude contribuir como hasta entonces había sido habitual.

Asimismo, me parece que sería importante aplicar una serie de ideas planteadas -ahora mismo no recuerdo si de manera "oficiosa" u "oficial"- el año pasado en relación con el número de páginas (200-250 páginas) y el precio de los libros (10-12 euros). Por último, y como paso previo a las intervenciones de todos los interesados en relación con estos puntos y con las propuestas que queráis hacer (funcionamiento del club, títulos que os interesaría que leyéramos juntos, cualesquiera otras sugerencias), recuerdo que tenemos tres lecturas aplazadas del año pasado, a causa de los ajustes que hicimos en el calendario, y que yo agradecería que se mantuvieran, aun cuando en algún caso supongan un desvio respecto de los objetivos planteados. Yo mismo podría hacerme cargo del texto de presentación del libro de Said; si lo colocáramos inmediatamente antes o después del Schmitt, tendríamos en total 540 páginas de lectura en cuatro meses, es decir, unas 110 al mes, lo que se ajusta al promedio que tal vez sería razonable:

-Guy Debord, La sociedad del espectáculo, Pre-Textos, 2012, 184 p., 12,50 €. (Paco)

-Carl Schmitt, Tierra y mar, Trotta, 2007, 112 p., 11,54 €. (Josep)

-Edward W. Said, Música al límite, Debate, 2009, 432 p., 9,57 €. (Guillem)

Por mi parte, será posiblemente otro curso de transición, ya que, a partir del siguiente, es más que probable que mis propuestas de lectura se aparten del género ensayístico y se concentren en el novelístico (1950 en adelante). En este sentido, y a modo de simple recordatorio, mencionaré un par de sugerencias planteadas por Fèlix a lo largo del pasado curso: "Austerlitz", de Sebald, y "La cripta de los capuchinos", de Roth. Si la primera no saliese este año, imagino que la propondría yo para el curso 2015-1016.

dilluns, 28 de juliol del 2014

"En el mismo barco" de Peter Sloterdik, o la política com a vaixell dels bojos



Escriu Nietzsche en el primer aforisme d’Aurora (1881) que «totes les coses que viuen molt de temps van amarant-se a poc a poc de raó, de manera que sembla inversemblant que tinguin el seu origen en la desraó». La referència és pertinent, no sols perquè projecta una ombra de sospita sobre les condicions de possibilitat de tot origen, sinó perquè ens ajuda a entendre millor els equívocs subjacent al fet mateix de postular-lo. En aquest sentit, un dels aspectes més idiosincràtics del pensament de l’alemany Peter Sloterdijk (Karlsruhe, 1947) consisteix en la seva inclinació a qüestionar la noció generalment acceptada d’origen, en la mesura en què es construeix a partir de l’obliteració de l’instant primigeni, sempre postergat a causa de la seva presumpta immaduresa en
benefici d’un moment de plenitud posterior, l’exaltació del qual només contribueix a desorientar sobre les autèntiques dimensions socials i individuals implicades en qualsevol realitat in nuce. Tocant a aquesta qüestió, hi haurà prou amb recordar ací les agudes reflexions que ha dedicat a la importància de l’existència «intrauterina» com a paradigma fundacional de l’antropogènesi, decisiu per entendre la manera com els humans ens instal·lem en el món i configurem la nostra manera de pensar i sentir, en obres com Zur Welt kommen – Zur Sprache kommen (1988; Venir al mundo, venir al lenguaje. Valencia: Pre-textos, 2006) i Sphären I (1998; Esferas I: Burbujas. Microsferología. Madrid: Siruela, 2003). En aquesta línia se situa també la seva conferència Regeln für den Menschenpark – Ein Antwortschreiben zum Brief über den Humanismus (1999; Normas para el parque humano. Madrid: Siruela, 2003), on discutia les possibilitats d’una antropotecnologia de base genètica, com a alternativa al fracàs de les esperances civilitzatòries dipositades en l’humanisme. Les seves posicions van suscitar una airada polèmica amb Jürgen Habermas, l’últim guardià de l’ortodòxia humanística, el qual, malinterpretant tendenciosament el text, va voler assimilar el seu autor a les posicions eugenèsiques dels nazis.

Pel que fa a l’assaig objecte d’aquest comentari, Im selben Boot - Versuch über die Hyperpolitik (1993; En el mismo barco. Ensayo sobre la hiperpolítica. Madrid: Siruela, 1994), constitueix una presentació sumària del pensament polític de l’autor. Comença Sloterdijk remarcant el fet que darrere de l’apel·lació al dictum bismarckià de la política com art del possible prospera la temptativa ―d’innegable regust hegelià, afegiria jo― d’emplaçar-la en el cim d’una jerarquia de racionalitat que privilegia la raó d’Estat enfront de la presumpció d’immaduresa de la raó privada. Ara bé, el descobriment de la dificultat de mantenir units els homes en institucions polítiques adreçades a la vida en comú és anterior als grecs i es pot rastrejar ja en textos egipcis, taoistes o jueus. Precisament, la literatura jueva ens subministra un mite poderosíssim sobre la condició humana en l’era dels imperis i de les cultures superior: el mite de Babel, sobre el qual jo mateix en vaig parlar extensament en una sessió de la Cooperativa de Coneixements dedicada al tema de «Babel i la retòrica». Per la seva banda, l’autor d’En el mismo barco assenyala que aquesta història bíblica conté una rèplica del mite de l’expulsió del Paradís, representada pel naixement de la discòrdia i la pluralitat humana per obra i gràcia de la intervenció divina. Es tracta, ben mirat, d’una mena de castració política d’una humanitat que hauria gosat escometre l’impossible, prenent-se seriosament la seva condició de criatures forjades a imatge i semblança de Déu, que es posaria de manifest en la cristal·lització del consensus com a coincidència perfecta ―«divina», per dir-ho a la manera dels humanistes de Renaixement― entre conviccions i tasques. Llegit d’aquesta manera, el mite de la torre de Babel es deixa interpretar com un mite radicalment antipolític i antiimperialista, que consagra el fracàs de la ciutat i la consegüent supervivència de la dispersió tribal, posant en relleu la paradoxa subjacent al concepte mateix d’humanitat, en la mesura en què «ens correspon estar junts amb aquells a qui no pertanyem» (p. 18), i com més els coneixem més conscients esdevenim del que ens en separa. En conseqüència, la història de les idees polítiques se’ns apareix com un seguit de provatures destinades a desactivar aquesta paradoxa, tant més dramàtica quant més es va anar ampliant l’horitzó de pertinença tribal, en el marc d’estructures i ideologies polítiques de dimensions imperials.

La reflexió de Sloterdijk sobre aquest procés s’estructura d’acord amb un esquema tripartit que evoca en determinats moments la distinció hegeliana entre tesi, antítesi i síntesi o, millor encara, la llei comtiana dels tres estats. Em refereixo, concretament, a la paleopolítica, la política clàssica i la hiperpolítica ―per a la qual jo proposaria el nom grec de cenopolítica.

1. D’entrada, el descobriment de la paleopolítica exigeix la remoció del «prejudici grafocèntric» que confon els orígens la història amb l’aparició de les cultures superiors, basades en el recurs a l’escriptura com a tecnologia del llenguatge susceptible de preservar la memòria ―o de promoure l’oblit, segons la versió platònica. No debades, aquest plantejament coincideix en l’essencial amb el prejudici humanista consistent a identificar els orígens de la humanitat amb una comunitat ja plenament constituïda, això és, superior ―com la seva mateixa cultura. D’aquesta manera, la concepció humanística gira l’esquena a l’esdeveniment decisiu que explica la formació de la humanitat, l’antropogènesi, i suprimeix tot d’un cop el 95% de la història de la nostra espècie, que hi apareix suplantada per fabulacions ideològiques, entre les quals destaca la concepció aristotèlica de l’home com a zóon politikon. Per contra, la paleopolítica no presuposa l’home, sinó que el genera, escenificant «el miracle de la repetició de l’home per l’home» (p. 25) com la quinta essència de l’acte polític. No cal dir que, en una concepció d’aquest tenor, la visió contractualista de l’origen de la societat política no hi té cap paper, en la mesura en què contraposa a l’individualisme liberal de la
teoria política clàssica la primacia de l’existència de l’horda com a comunitat arcaica, veritable illa flotant en el marc de la qual, en virtut del llenguatge, el ritual, el ritme, la música, la rivalitat, etc. ―en definitiva, tots aquells aspectes que configuren allò que el sociòleg alemany Niklas Luhmann designa com els sistemes d’interacció, caracteritzats per la comunicació oral i les relacions cara a cara―, es va configurant el significat del món humà. La llei de l’horda seria, doncs, «la reposició de l’horda en el seu propi llinatge» (p. 26), entesa com l’empelt de l’antinaturalitat, encarnada per l’emergència de la cultura com a luxe, en el si de la mateixa natura. Deixeu-me remarcar la importància assolida per la llengua materna (Muttersprache) en el procés, en tant que basteix un univers compartit de sentit que es tradueix en la tendència inveterada dels seus parlant a considerar-se «Homes entre els homes», això és, com «els Homes» per excel·lència. Les hordes esdevingueren així una mena de globus que, rodolant rodolant, van acabar poblant la terra. En altres llocs he avançat ja algunes hipòtesis personals sobre aquest procés, cosa que m’estalvia ara d’insistir-hi. Sí que afegiré, en canvi, que, d’acord amb Sloterdijk, la importància d’aquesta esfericitat social ha assolit el seu correlat individual en la formació d’una esfera personal que acompanya l’individu en cadascuna de les seves relacions amb els altres. Comptat i debatut: la paleopolítica pot ser definida com l’art del possible in statu nascendi, en petites proporcions, adequades a l’objectiu de perpetuar la vida del grup. És el que sovint no han entès aquelles cultures superiors que acostumen a desviar la seva mirada de la repetició de l’home per l’home i es concentren en el domini, entès com «el poder o la facultat d’usar els homes com mitjans» (p. 53).

2. La política clàssica, caracteritzada per l’«atletisme d’Estat» i l’«esperit de megalopatia», naix de la temptativa de repetir a gran escala els procediments d’incubació humana de l’horda i, per aquest camí, es transforma en l’art de «presentar l’improbable com ineludible» (p. 37). La política stricto sensu, doncs, comença amb el trasllat de la vivificació des de la figura de la mare física a la mare metafòrica, això és, l’Estat, que adopta la forma d’una hiperhorda de dimensions còsmiques. Entre les tecnologies més íntimament associades amb aquest art, corresponent als sistemes d'organització luhmanians ―íntimament relacionats amb les societats estratificades i configurats sobre la base que l'operació de la comunicació ja no requereix necessàriament una base presencial― cal destacar, en primer lloc, l’escriptura, sense oblidar-ne tampoc alguns subproductes com ara el dret i la cartografia. En conseqüència, la política clàssica esdevingué l’art de cohesionar i organitzar la diversitat humana
, reforçant els vincles capaços de permetre’n la convivència (imperial). Ara bé, aquesta estratègia, consistent a presentar el món com una llar destinada a ser habitada pels pobles, tant pot actuar en el sentit de reforçar-ne la pertinença recíproca com propiciar un neguit metafísic individual que ultrapassa l’àmbit polític i s’entesta a establir, com en el cas dels antics estoics, lligams directes amb una esfera còsmica, per definició transcendent. Els practicants d’aquesta transcendència serien els megalòpates, és a dir, els addictes a fer-se càrrec de les grans coses. La filosofia mateixa va nàixer, argumenta Sloterdijk, com un intent de disciplinar els excessos que es deriven de la megalopatia, reconduint-la cap a una mena d’atletisme d’Estat. La institució a través de la qual es va efectuar aquesta doma va ser l’escola, concebuda en el seu origen com un autèntic «camp de maniobres de la metanoia política» (p. 44) adreçat a formar les aristocràcies urbanes primigènies, en possessió d’una cultura superior. Una cultura superior, val a dir, que representa una autèntica catàstrofe antropològica, perquè escindeix l’evolució històrica de l’homo sapiens en una doble trajectòria que desemboca en l’èxit d’una minoria a costa de la depauperació i el sofriment de la major part. Els grups humans comencen a explotar altres grups humans com si es tractés de natura exterior a l’espècie, en virtut d’una dialèctica de l’amo i de l’esclau d’acord amb la qual com més estreta esdevé la connexió entre els homes, més estranys esdevenen els uns per als altres. Sota l’ègida de la cultura superior, el luxe passa del grup a l’individu i apareix el mecenatge, com a institució que s’ocupa del foment dels homes pels homes.

3. A nivell polític, la mort de Déu adquireix el sentit de la desaparició del cosmos unificador de signe imperial que havia afaiçonat la política clàssica i el seu imaginari. El seu lloc és ocupat per un espai mundial sincrònic complex, connectat en xarxa ―clarament identificable amb el que Luhman designa com el sistema societari o la societat, en singular, definida com el conjunt de totes les comunicacions possibles i constituïda a partir de la intensificació de la capacitat de comunicació entre absents. En aquest àmbit, l’estrés megalopàtic s’amplia considerablement, atès que deixa de concernir una minoria selecta i s’estén a les multituds. L’antiga megalomania de tall estatal hi deixa pas a una holomania, on l’antic cosmopolitisme, producte de l’alta cultura, es popularitza sota la forma de turisme low cost. Hi assistim a una insuficiència antropològica que, ara com ara, es manifesta sobretot en la percepció interna de les insuficiències d’una classe política que es troba par dessús de la melée  i alhora molt per sota de les circumstàncies, però que a la llarga podria donar lloc a un malestar general molt més persistent i profund. El present es caracteritza així per una mena d’estat de natura de les relacions internacionals, sotmeses al campi qui pugui i a la llei del més fort, context en el marc del qual les reaccions locals i individuals a la planetarització afloren sovint de manera tan anòmica com brutal, en forma de guerra civil generalitzada, com si hagués esdevingut viral el diagnòstic avançat per Hans Magnus Enzensberger el 1993 en Aussichten auf Bürgerkrieg (Perspectivas de guerra civil. Barcelona: Anagrama, 1994). La terrible veritat, hi apunta Sloterdijk, és que «la cultura superior ha exigit massa a aquest animal de grups petits que és l’homo sapiens, perquè aquest no ha estat capaç d’engendrar pròtesis emocionals i simbòliques per moure’s per les grans superfícies» (p. 78). Enfront d’això, caldria aprendre la gran lliçó que es desprèn de totes les ciències antropològiques contemporànies: «si els grans ordres es parteixen en dos, l’art de la pertinença mútua només pot començar-se de nou des dels ordres petits» (p. 86). Una lliçó, dit sigui de passada, que els historiadors de l’Alta Edat Mitjana coneixen bé i que Isaac Asimov va desenvolupar ja fa molts anys amb notòria sagacitat narrativa en la trilogia de La Fundació.
La repercussió de tot plegat sobre les democràcies postindustrials és, si més no, paradoxal: la democràcia ha esdevingut el sistema polític d’unes agrupacions humanes definides pels consens entre uns individus cada cop políticament més insociables, lliurats al cultiu de les seves diferències específiques. El fenomen resulta especialment perceptible quan el referim a les societats del benestar, sorgides de les transformacions dutes a terme pel socialisme democràtic que, al remat, han acabat desembocant en autèntiques modalitats d’asocialisme, és a dir, en unes formacions socials caracteritzades per la primacia antropogenètica de la renovació sobre la repetició, on cada home
tendeix a concebre’s a si mateix com l’últim home. No és pas per casualitat que aquesta societat constitueix un terreny abonat a la proliferació de l’autoajuda, la «literatura del jo» i el consum d’estils de vida, en els quals caldria veure el correlat individual d’un sistema productiu que ―com va predir ja un economista tan heterodox com Friedrich Schumacher el 1973 en el seu llibre Small is Beautiful (Lo pequeño es hermoso. Barcelona: Orbis 1983) i han desenvolupat posteriorment els teòrics del desenvolupament sostenible i del decreixement― es troba arrelat en la ideologia d’una productivitat no reproductiva, veritable variant econòmica del nihilisme, que desemboca en un cul de sac: la devastació del planeta sencer, que amenaça amb convertir els seus habitants en els últims homes ―ara en el sentit empíric de l’expressió. Enfront d’aquest horitzó indefugible, la hiperpolítica es presenta com «la primera política per als últims homes» (p. 102) o, el que ve a ser el mateix, com una paleopolítica per altres mitjans, adreçada a reintroduir els mecanismes susceptibles de permetre la reproducció de la humanitat en un context en què aquesta es troba greument amenaçada. En d’altres mots: estem parlant d’una política que es pren seriosament aquella observació d’Edmund Burke, que jo mateix vaig repetir a Submarins de butxaca (Lleida: Pagès, 2008), segons la qual «la humanitat és una comunitat integrada essencialment per persones mortes i persones encara no nascudes, que deleguen en nosaltres —no tenen més remei!— una efímera  representació»; i, a partir d’aquí, és capaç d’obrar en conseqüència, sense renunciar a la bestreta a cap dels recursos espirituals i tecnològics actualment a l’abast de la humanitat.