dimecres, 8 de juliol del 2015

«LA SOCIEDAD DEL ESPECTÁCULO», de Guy Débord



En el prólogo a su traducción de La Société du espectacle, la obra de Guy Débord publicada originalmente en 1967, José Luis Pardo expone una serie de características que han convertido a este texto en un clásico de la filosofía de la segunda mitad del siglo XX. Destaquemos algunas de las que nos han parecido más pertinentes. La primera tiene que ver con la explosión de las revueltas de mayo del 68 y con el carácter de diagnóstico excepcional que a este respecto presenta el libro: «[E]n aquel momento parecía como si la historia les hubiese dado la razón [a los situacionistas], como si fueran los únicos a quienes la revuelta de Mayo no había cogido desprevenidos, los únicos que dominaban el terreno y sabían orientarse en él». (p. 10). La segunda señala el entronque del libro con una tradición filosófica muy determinada (Hegel-Marx-Feuerbach-Lukács), característica que determina el engranaje y el tono expositivo general del texto, sobre los que más adelante abundaré. La tercera apunta a la centralidad del concepto de alienación y su relación con el concepto de espectáculo, pues lo que en definitiva viene a analizar Débord es «un modo de alienación de los trabajadores que ya no se centra en la explotación durante el tiempo de trabajo (tiempo que, efectivamente, tiende a disminuir), sino que coloniza el ocio aparentemente liberado de la producción industrial y se pone como objetivo la expropiación del tiempo total de vida de los hombres, del cual el mercado internacional del capital extrae ahora nuevas plusvalías, y que impone la generación de todo un “seudotrabajo” (el sector terciario o de los servicios) para alimentar el “seudoocio” del proletariado convertido en masa de consumidores pasivos y satisfechos, en agregado de espectadores que asisten a su propia enajenación sin oponer resistencia alguna» (p. 12). La cuarta tiene que ver con las fuentes políticas que Débord añade a las filosóficas antes señaladas, que encontró «en la izquierda consejista alemana y holandesa y, en suma, en todas las versiones prácticas del marxismo ajenas tanto al control de la burocracia de la Unión Soviética como al revisionismo social-demócrata», una perspectiva que «le facilitó la lucidez temprana con respecto a la realidad de los regímenes comunistas de la órbita de la U.R.S.S., con respecto a los cuales la izquierda oficial europea (e incluso la llamada “extrema izquierda” […]) era aún tan cómplice como complaciente» (p. 14). Por último, la quinta compete a la vigencia del libro: «[A] pesar de haber aparecido en 1967, los fenómenos que analiza La sociedad del espectáculo, las tendencias que describe y los pronósticos que realiza no han hecho más que agudizarse y confirmarse en el período transcurrido desde su primera edición». Una vigencia a la que asimismo contribuye el hecho de que en el libro esté en «el origen de muchos de los argumentos que la crítica social posterior de las sociedades “opulentas” […] no ha hecho más que reciclar, trivializar y, en buena parte, reeditar (casi siempre sin citar su procedencia)» (p. 26).


A partir de aquí, parece evidente que estamos ante un texto de una lucidez intelectual, una densidad conceptual y una amplitud constructiva muy notables, pese a las dificultades, las oscuridades y las simplificaciones que también presenta, y de las que apenas nada dice Pardo. Características todas ellas que dificultan extraordinariamente la lectura y el comentario del texto, puesto que cada una de las nueve partes que componen el libro ofrece tal cantidad de ideas que van desde lo admirable hasta lo desechable, que sólo un análisis medianamente trabado de cualesquiera de ellas ocuparía una extensión muy superior a la que parece razonable en un texto de presentación de la obra como el que los miembros de nuestro club tienen ahora ante la vista. Por nuestra parte, nos limitaremos a ofrecer una paráfrasis de lo que, a nuestro juicio, constituyen los puntos más destacados de la primera parte, una de las más importantes a la hora de sostener la trabazón conceptual del libro, acompañada por el número de párrafo en los que figuran, para después ofrecer una breve evaluación que esperemos dé pie al debate y el contraste de pareceres.


Débord comienza planteando que todo lo que en el pasado se experimentaba de forma directa se ha convertido actualmente en una representación (1). En el mundo actual, la realidad se despliega como un pseudomundo aparte, objeto de la mera contemplación (2). Por su lado, el espectáculo se presenta como un instrumento de unificación, pero esa unificación aparente de lo separado (imagen y cosa) no sirve sino para sostener la separación de base (3). Además, el espectáculo es el resultado y el proyecto del modo de producción existente, el modelo actual de vida socialmente dominante (4). Por ello mismo, se trata de un fenómeno complejo, que reúne muy diversas manifestaciones en su seno (10) y que, en última instancia, se puede caracterizar como el momento histórico en que estamos inmersos (11), el sol que nunca se pone en el imperio de la pasividad moderna (13). De hecho, se trata de la principal producción de la sociedad actual (15), una producción que somete a los seres humanos en la medida en que la economía los ha sometido ya totalmente (16) y que ejerce un efecto hipnótico sobre los sujetos (18), sobre la sociedad moderna encadenada que no desea despertar de su sueño (21), a la que mantiene en la inconsciencia acerca de la transformación práctica de sus condiciones de existencia (25). En última instancia, cuanto más contempla el espectador menos vive, cuanto más acepta reconocerse en las imágenes dominantes de la necesidad, menos comprende su propia existencia y su propio deseo (30).


El desarrollo conceptual que utiliza Débord para justificar todas esas afirmaciones probablemente no esté exento de las peticiones de principio que supone moverse de entrada en la órbita hegeliano-marxiana, peticiones de principio con las que el lector no tiene que estar de acuerdo. Y, no obstante, el diagnóstico que surge de esa sucesión de pasos tal vez objetables tomados individualmente resulta abrumador. Para este lector, es difícil, por no decir imposible, no estar de acuerdo, en términos generales, con el panorama dibujado por Débord, con ese concepto amplio de espectáculo que abarcaría desde la televisión basura hasta la inmensa mayoría de productos cinematográficos que se consumen masivamente, pasando por todas las puestas en escena con las que el poder político se presenta ante los ciudadanos y justifica sus acciones, y que contribuyen a ese estado de hipnosis conformista en el que parecen vegetar las sociedades contemporáneas. En esa tensión entre un engranaje conceptual que no siempre resulta convincente —o, más sencillamente, comprensible, al menos para este humilde lector— y unas ráfagas de ideas que delinean con notable precisión algunas coordenadas esenciales para entender el presente se encuentra para nosotros una de las claves interpretativas de un texto que, hechas todas las sumas y las restas, nos parece que justifica su consideración de clásico moderno.
         

divendres, 27 de març del 2015

El riure terrible i militant de Kurt Vonnegut
Per Fèlix Edo Tena

(Aquest text és una revisió i ampliació de l’article del mateix títol publicat per mi mateix en la revista Serra d’Or, en el n. 662, mes de febrer del 2015).


Elias Canetti sempre va tenir molt en compte la sàtira perquè és un gènere que posa al descobert els comportaments dels individus i els mecanismes socials. En un aforisme llarg va escriure que l’autor satíric ha de ser terrible. La seua funció consisteix en transgredir sense compassió les coordenades i les fronteres de les convencions humanes. Això no evita que la sàtira també tingui un component moral o fins i tot pedagògic. Es tracta de delimitar allò humà a partir de l’exageració que se n’ha fet i del terror que s’ha provocat. Ara bé, el sàtir no busca la justícia o s’encarrega de jutjar, perquè aleshores podria convertir-se en un súbdit del poder o de l’ordre establert. En lloc d’això, la funció del sàtir és més aviat diagnosticar. Precisament perquè no troba la justícia, s’encarrega de deixar-ho en evidència. Quan feia aquestes reflexions, Canetti pensava en qui considerava que són els grans autors satírics de la literatura occidental: Aristòfanes, Juvenal, Francisco de Quevedo i Jonathan Swift. A mode d’exemple, he seleccionat diferents passatges d’aquests autors per comprovar com aconsegueixen efectuar demolidores crítiques socials i polítiques d’una forma tan enginyosa com exigent. En les seues comèdies, Aristòfanes tenia com a objectiu criticar l’Atenes del seu temps, i així va donar un pas més en la concepció teatral grega. Es burlà dels déus en Els núvols (423 a. C.). Pensà la possibilitat d’una societat utòpica en Els ocells (414 a. C.), i d’una pau panhel·lènica permanent en La pau (411 a. C.) i en Lisístrata (421 a. C.) (atorgant un genial protagonisme a les dones). I en Les vespes (422 a. C.) criticà la corrupció de la justícia i el malbaratament dels diners, d’on he extret el següent fragment:

                    FILOCLEÓ: ¿I cap on van, aleshores, la resta dels diners?
              BDELICLEÓ. A aquells que proclamen: «Jo no trairé la gernació d’Atenes, sinó que lluitaré sempre per la plebs». Tu, pare, són aquests que tries perquè et manin, entabanat per tals parauletes. I aleshores ells extorqueixen de cinquanta en cinquanta els talents de les ciutats, amenaçant-les i esfereint-les així.
           
            D’una manera similar, Juvenal continuà demostrant que en l’Antiguitat la sàtira era una pràctica molt seriosa. La seua veu va servir per criticar els vicis, els delictes i les conductes socials més reprovables de l’Antiga Roma, una societat que, com l’Atenes de Pericles, estava molt orgullosa de la llibertat d’expressió. En el següent fragment de la Sátira I (116 a. C.), Juvenal justifica el seu ofici rient-se dels poetes:

                  ¿Siempre oyente tan sólo voy a ser? (…) Sería una clemencia estúpida ahorrar un papel que otro echaría a perder: hasta en la sopa te encontrarás con poetas. (…) ¿Quién aguantará hasta tal punto una ciudad inicua? ¿Quién será tan hierro que lo tolere cuando va a cruzarse con la flamante litera del picapleitos Matón, que la llena toda, seguido por uno que delató a un amigo muy bien situado y que pronto arramblará con lo que quede de la nobleza raída (…)

            Pel que fa a Quevedo, conegut com el “Juvenal español”, retratà l’esperpèntica societat espanyola del segle XVII, i al llegir aquest fragment de La vida del Buscón (1626) nosaltres comprovem que la corrupció és una realitat atàvica per certes latituds.

            Hijo, esto de ser ladrón, no es arte mecánica, sino liberal (...) ¿Por qué piensas que los alguaciles y alcaldes nos aborrecen tanto? (...) Porque no querrían que adonde están hubiese otros ladrones sino ellos y sus ministros.
                   
Finalment, Swift, en Els viatges de Gulliver (Gulliver’s Travels, 1726) aprofità el diàleg amb diferents éssers de faula per esfondrar els fonaments polítics i ideològics de les guerres i fins i tot de la Història oficial.

Em va preguntar quines eren les causes més habituals que feien que un país anés a la guerra contra un altre. Vaig respondre-li que eren innombrables, però que només en citaria unes quantes de les més importants. De vegades l’ambició dels monarques, que mai no creuen tenir terres ni súbdits suficients per governar. De vegades la corrupció dels ministres, que comprometen el seu senyor en una guerra només per sufocar o desviar el clamor dels súbdits en contra de la seva administració nefasta. Les diferències d’opinió han costat també molts milions de vides. Per exemple, dilucidar si la carn és pa o el pa és carn.

En la selecció d’autors que fa Canetti es nota el desencís que li ocasiona la poca rellevància d’aquest gènere en la literatura contemporània. Sembla que ens digui que d’ençà de la Il·lustració s’ha instaurat l’època del realisme i del naturalisme, tot s’ha tornat més convencional i la sàtira ha perdut camp per treballar. No hi ha cap autor satíric rellevant en l’edat contemporània? A més, podria pensar-se que en un segle com el XX, caracteritzat pels totalitarismes, les guerres i els genocidis, es fa difícil pensar en la possibilitat de la sàtira. Com ridiculitzar horrors tan terribles com la Gran Guerra o la Shoa? Tanmateix, no naix la necessitat de l’humor de les situacions més tristes? Malgrat les absències en el comentari de Canetti, sí que hi ha hagut escriptors que han mostrat allò més lamentable del segle XX des de posicions al·legòriques o directament satíriques. Ell mateix és el responsable de Masse und Macht (1960), una recerca antropològica que aconsegueix referir-se d’una manera inapel·lable al funcionament de les masses, tan característiques de les societats del segle XX. També podem recordar Franz Kafka i alguns dels relats que va escriure per mostrar l’absurditat de l’estat modern. O esmentar els aforismes i els poemes de Karl Kraus en contra de la Gran Guerra, també Les aventures del bon soldat Svejk (Osudy dobrého vojáka Švejka za světové války, 1920-23), de Jaroslav Hasek, que és la gran sàtira d’aquest conflicte i del tipus de pensament que el va provocar. Com es pot comprovar, Hasek no té res a envejar als clàssic esmentats més amunt pel que fa a la claredat i la contundència:

- Doncs jo crec que ha de ser una grata experiència deixar-se travessar per una baioneta –va dir Svejk-. Tampoc no estaria mal rebre una bala en el ventre. Però el més agradable de tot és quan et destrossa una granada i veus que les cames i el ventre ja no són part del cos, et quedes veient visions i al final mors sense temps de demanar explicacions.

Cal dir que Kafka, Kraus i Hasek, com també Canetti, provenien de països de l’Europa Central, i van viure, a mesura que s’esfondrava l’Imperi Austrohongarès, l’enfortiment de l’aparell de l’Estat i la uniformització de les cultures. També l’augment del control burocràtic de l’individu, que ha estat una altra de les tendències essencials del segle XX. I en aquest ambient, en el qual la cultura oficial deixava cada vegada menys marge per a la dissidència, van trobar la manera d’expressar-se a través de formes literàries originals.





Un altre cas d’autor satíric del segle XX ha estat el de Kurt Vonnegut (1922-2007). Va combatre en l’exèrcit nord-americà en la Segona Guerra Mundial i el fet que més el va marcar van ser els bombardejos dels aliats a Dresden, que van causar més víctimes que la primera bomba atòmica. Ell hi era presoner dels nazis, va sobreviure per casualitat i va ser obligat a participar en la recollida dels cossos calcinats de les víctimes. Des de llavors no va parar d’escriure amb un únic propòsit: tota guerra és una matança i no hi ha argument possible que la justifiqui. Sempre des de la posició de veterà de guerra traumatitzat, també com a ciutadà nord-americà emprenyat amb el seu país per la tirania del capitalisme, per l’alienació religiosa i per la deshumanització tecnològica. Pel tema i el caràcter de les seues obres, es podria relacionar amb altres sàtirs ianquis forjats en altres mitjans d’expressió, com el Charles Chaplin de The Great Dictator (1940), l’Stanley Kubrick de Dr. Strangelove (1964) o el gran comediant Lenny Bruce amb les seues genials diatribes en contra de la hipocresia de la cultura i política oficials nord-americanes.


El riure terrible. Vonnegut va retratar la seua experiència de la guerra en Escorxador-5 (Slaughterhouse-Five, o The Children's Crusade, 1969) (trad. catalana a: Proa, 2005), que té el molt significatiu subtítol de La croada dels xiquets per referir-se al reclutament juvenil que es realitza en les guerres modernes. La novel·la segueix els passos de Billy Pilgrim, un pobre noi que s’enrola a la guerra sense saber com i que sobreviu de casualitat. En el seu viatge al cor de l’horror no hi ha heroisme, ni valentia, ni grans accions, només dolor, por, fred i tones de perplexitat. D’aquí aquesta definició: «Era un magnífic soldat –a punt de desistir, de trobar algú a qui rendir-se». La novel·la no és un llibre autobiogràfic, però ha estat possible perquè Vonnegut va conèixer els fets històrics que s’hi relaten. De fet, ell mateix hi surt compartint latrina i diarrea amb Pilgrim. I tots dos saben que mai no es podran recuperar per molt alcohol que consumeixin o per molts llibres que escriguin.
Però les guerres tenen uns orígens, dels quals Vonnegut també se’n preocupà. En primer lloc hi ha el culte als diners, que és l’únic déu vertader de la religió obscura i irracional anomenada capitalisme. En God bless You, Mr. Rosewater (1965) explica la història dels Rosewater, una nissaga d’especuladors milionaris que són presentats com uns inútils que no aporten res a la societat. També se’n riu de la connivència del liberalisme econòmic amb el fanatisme cristià, a través de la qual els treballadors han d’estar igual de contents de sotmetre’s als patrons com a Déu. No debades en l’obra de Vonnegut hi ha una contínua desconfiança contra tota mostra de poder. Per això sempre parla de l’imperi, els Estats Units, que és el país més ric però on més pobres hi ha, tan traumatitzat per les guerres com obsessionat per fugir endavant. En El bala perduda (Deadeye Dick, 1982) (trad. catalana a: Fonoll, 2009) mostra els tics feixistes de certa política nord-americana, que permet l’accés a les armes mentre s’ocupa de la moral dels ciutadans. També s’hi refereix a les simpaties que alguns nord-americans van tenir pels feixismes europeus. Aquest tema el tractà de manera directa en Mare Nit (Mother Night, 1961) (trad. catalana a: Males Herbes, 2014), que és la història de Howard W. Campbell, un ciutadà nord-americà col·laborador dels nazis que en realitat va ser un agent infiltrat.
Per acabar d’adobar-ho, Vonnegut va estar horroritzat per la possibilitat d’un desastre nuclear. En El bala perduda hi ha un aforisme que ressona com un crit desesperat: «Només us dic un mot sagrat: DESARMAMENT». I en Bressol de gat (Cat’s Cradle, 1967) (trad. catalana: Males Herbes, 2012) demana explicacions per la bomba d’Hiroshima fent una recerca del que van fer els seus creadors el dia que va ser llençada. S’arriba a resultats tan interessants com que mentre milers de persones eren calcinades, el responsable d’haver convertit els Estats Units en una potència invencible passava el temps fent un bressol de gat. Precisament, un altre element clau de la seua narrativa és el poder de la contingència. Un fet simple i casual és capaç d’implicar tota una sèrie de conseqüències que ja no es poden evitar. Vonnegut va convertir aquest fatalisme absurd en el tema de Galapagos (1985), en la qual la supervivència de l’espècie humana es forja sense remei a partir de l’estrany grup d’homes i dones que han sobreviscut a una catàstrofe apocalíptica.
Cal esmentar també que en l’obra de Vonnegut hi ha un continu transvasament de personatges i de idees. Com si a partir de la commoció per la barbàrie hagués escrit molts capítols d’un únic llibre. A tall d’exemple, en Escorxador-5 Billy Pilgrim comparteix habitació d’infermeria i dosis de consternació amb el traumatitzat Eliot Rosewater, el protagonista de God Bless you, Mr. Rosewater. I en Esmorzar de campions (Breakfast of Champions, 1973) (trad. catalana: Angle, 2003) apareixen molts antics personatges i es veu clarament l’original concepte de creativitat de Vonnegut. Finalment, també va desmitificar la sacralització de l’art contemporani, en concret en BlueBeard (1987) i en Hocus Pocus (1990). Hi mostra un profund desencís, però no es pregunta per què l’art no va evitar l’Holocaust o per què no ens torna millors persones, simplement se’n riu dels artistes que venen fum. Tanmateix, Vonnegut continuà  escrivint sobre tot plegat, massa conscient que havia viscut experiències incomunicables però sense poder deixar d’intentar-ho. De fet, els últims anys de la seua vida ja no va publicar novel·les, sinó que es va dedicar a escriure discursos, en els quals trobem les mateixes blasfèmies i molts consells per corrompre la joventut. En català s’ha traduït Un home sense pàtria (A Man without a Country, 2005) (trad. catalana: Columna, 2006), on podem llegir: «Ningú pot esperar que els Estats Units d’Amèrica tingui cura dels seus ciutadans. Ja en tindrà el lliure mercat».





El riure militant. L’originalitat de Vonnegut rau en què va tractar aquests arguments certament seriosos d’una manera satírica. En la literatura satírica es poden reconèixer diferents recursos per ridiculitzar la realitat: la focalització dels defectes, l’exageració d’algun comportament, la juxtaposició d’elements dissímils o la imitació burlesca. Vonnegut treballa sobre uns arguments però sempre des d’un punt de vista estrany. En Escorxador-5 vol escriure un llibre sobre els bombardejos sobre Dresden, però reconeix que «no hi ha res intel·ligent per dir sobre una carnisseria. Se suposa que tothom és mort i que mai més no dirà res ni voldrà res. Se suposa que després d’una carnisseria tot està molt tranquil, i sempre és així, si no fos pels ocells. I què diuen els ocells? Tot el que hi ha per dir sobre una carnisseria, coses com: Piu-Piu?». També introdueix les premisses d’un altre registre, com quan els soldats alemanys apressen atònits Billy Pilgrim recargolant-se d’un atac de riure mentre està sent apallissat pel company d’armes. En la mateixa línia, cal referir-se als personatges. El Billy Pilgrim d’Escorxador-5, el Rudolph Waltz de El bala perduda o l’Elliot Rosewater de God Bless You, Mr. Rosewater són persones superades per les circumstàncies, considerades per les ments benpensants i políticament correctes com uns inadaptats ridículs. Ara bé, en la seua inutilitat també són genials perquè aconsegueixen destacar aquells elements terribles que hi són i que ens són difícils d’acceptar. Fins i tot el Howard W. Campbell de Mare Nit, que sense proposar-s’ho acaba sent un agent infiltrat en els budells del nazisme, encerta en explicar-nos l’auge i l’esfondrament de les ideologies totalitàries, que queden retratades com a sonades i ignorants però latents en les societats. En els seus mots: «dubto que hagi existit cap societat que no tingués joves forts amb ganes d’experimentar amb l’homicidi, sempre que no hi hagués un gran càstig relacionat».
Seguint amb aquest fil, en la sàtira sempre ha resultat molt útil recórrer a la dimensió fantàstica amb motius pedagògics. Per exemple, en la literatura satírica canònica resulten clau les metamorfosis en animals per transmetre algun missatge. En la narrativa de Vonnegut, aquest paper l’han jugat els tralfamadorians. En diferents novel·les seues apareixen els habitants del planeta Tralfamadore, que estudien aquestes particulars criatures que són els terrícoles. També s’hi dialoga sobre el determinisme, la història i la pau, igual com Gulliver desmuntava els fonaments ideològics de la guerra i de la història en les seues converses amb els Huymhnhnms. Vonnegut també utilitza aquestes figures per justificar el seu particular sistema narratiu, fonamentat en els continus viatges en el temps, perquè els tralfamadorians es comuniquen telepàticament i perceben la realitat en cinc dimensions. No per casualitat, té una novel·la titulada Salt en el temps (Timequake, 1997) (trad. catalana: Angle, 2003).
Davant els fets luctuosos que va viure, és obvi que Vonnegut no va optar pel silenci, però tampoc per un tipus de literatura convencional, sustentada en l’espectacularitat dels fets i en la investigació psicològica dels personatges, que vol identificar-se amb el lector i apel·lar als sentiments. Fruit de l’esperit satíric i de la desconfiança dels grans relats, les novel·les de Vonnegut són conglomerats de moments de caràcter imprevisible i amb la carència d’un objectiu final. No hi ha una visió lineal del temps, sinó que el passat, el present i el futur s’hi barregen i conviuen en una mateixa esfera i simultàniament. La gràcia es troba a facilitar les portes que permeten passar de la manera més fluïda possible d’un moment a un altre. Per això, hi ha una voluntat d’unitat, però mai no és jeràrquica, sinó més aviat esquizofrènica i al·lucinada. Pel que fa a l’estil, opta per una escriptura neutra en la qual coneixem els personatges a través de les seues conductes. Aquest distanciament no només no l’impedeix posicionar-se, sinó que és capaç de recollir les evidències i l’emprenyament. Ho fa amb frases absolutament blindades i afilades com punyals, com si escriure de manera pedant i ampul·losa signifiqués ser còmplice de la cultura que ha donat lloc a la producció industrial de la mort.
Cloenda. L’humor de Vonnegut converteix allò inadmissible, bé sigui la guerra o el racisme, en una cosa ridícula. Davant la barbàrie, s’opta per actuar de manera lliure i temerària, es busquen noves estructures per aportar idees i així no repetir els tòpics. Al mateix temps, aconsegueix aprofundir en la realitat de les coses d’una manera tan directa que, de retruc, fa que en el lector neixi un rebuig violent en contra del que es denuncia. És el moment de reflexió i de clarividència que es produeix després del riure. S’interpel·la el lector, de qui no s’espera que s’emocioni o plori, sinó que s’emprenyi. La sàtira li exigeix el màxim esforç, perquè l’agredeix i el treu de polleguera. En definitiva, aquests mecanismes fan que els llibres de Vonnegut siguin contraculturals, directament un cop de puny a l’estómac del sistema oficial. De la seua necessitat, ell mateix se’n fa ressò en El bala perduda: «Voleu saber una cosa? Encara som a l’Edat de les Tenebres. L’Edat de les Tenebres encara no s’ha pas acabat». Cal, doncs, preparar-s’hi. Aquesta última cita recorda un aforisme molt similar que va escriure Canetti, amb el qual m’agradaria acabar aquest text:

«According to the defense experts World War Three will last at most half an hour.»
Porque es preciso pensar siempre en esto, se piensa más en otras cosas.
¿Con qué puede uno estar contento mientras siga en pie esta amenaza? ¿A quién pueden dirigirse aún los creyentes? ¿En nombre de qué libertad cantan victoria los no creyentes?
¡No digas que podría acabarse! Pues siempre estará ahí, la amenaza de los últimos cuatrocientos años, convertida en un alud que se cierne, más y más pesado cada vez, sobre las cabezas de los vivos.



dimarts, 27 de gener del 2015

El sentinella en el cor de Pangea

Hi ha una escena de la pel·lícula Midway (1976), de Jack Smight, en què Henry Fonda, que hi interpreta el paper de l’almirall nord-americà Chester William Nimitz, Comandant en Cap de la Flota del Pacífic, després d’una esgotadora jornada dedicada a esbrinar l’objectiu del pròxim atac japonès, contempla descoratjat el mapa de les operacions en curs en el teatre de guerra de l’oceà Pacífic, estès al seu davant en una enorme taula, mentre comenta amb un dels seus ajudants: «Joe, trobo a faltar la terra. Això és una gran massa d’aigua, i jo vinc d’un poblet d’una praderia de Texas. El llac més proper estava a 180 quilòmetres i es podia passar a gual en plena època de pluges. A l’estiu es pot modelar amb el fang que hi ha al fons». Verídica o no, l’anècdota no pot ser més reveladora, perquè, d’una banda, evidencia el punt de vista predominant entre la gent de terra endins enfront de la mar i, de l’altra, perquè qui la conta és, paradoxalment, l’almirall al comandament de la flota de guerra més poderosa de la història. En qualsevol cas, no hi ha dubte que la seva pertinència es troba del tot justificada a tall d’introducció d’aquest comentari de Land und Meer, el relat que el jurista i pensador filonazi Carl Schmitt va publicar a Leipzig el 1942 amb les seves reflexions a l’entorn de la lluita infatigable que, des del principi de la història, s’estableix entre les potències marítimes i terrestres, encarnades respectivament en els monstres bíblics del Leviatan i el Behemot. 

No és pas casual que la gestació d’aquest relat es produís en el context de la Segona Guerra Mundial,
tot just quan l’Alemanya nazi començava a perdre tota esperança de veure com els seus èxits militars li permetrien ultrapassar els límits de la fortalesa Europa, i patia en carn pròpia els efectes dels primers bombardeigs aliats. Com potser tampoc no és del tot fruit de la casualitat el fet que el sociòleg polític alemany Franz Neumann, vinculat als pensadors de la teoria crítica i exiliat als Estat Units, publiqués aquell mateix any un important estudi sobre el règim nazi titulat Behemoth: The Structure and Practice of National Socialism (1942) [trad. castellana: Behemot. Mèxic: Fondo de Cúltura Econòmica, 1943]. Sens dubte, la contraposició entre la potència continental d’Alemanya i el poder insular d’Anglaterra estava a l’ordre del dia i no sols donava peu a relats de caire assagístic com el de Schmitt, sinó que es troba també en l’origen d’una obra diametralment oposada al llibre que ens ocupa com The Lord of the Rings, l’arxifamós  revival de la novel·la de cavalleries escrit per John R. R. Tolkien, on la insularitat cultural dels hòbbits, els elfs, els nans i els homes s’enfronta, en una lluita tan desigual com desesperada, a la maquinal uniformitat tel·lúrica de les legions de Mórdor, que aspiren  a sotmetre al seu jou tirànic la diversitat ètnica i cultural de la Terra Mitjana.

Per bé que admet l’existència d’exemples il·lustres de cultures bolcades en l’hegemonia marítima com ara els atenesos, els fenicis, els víkings o els venecians, Schmitt, d’acord amb la periodització del filòsof de la geografia Ernst Kapp, distingeix tres estadis pel que fa al domini de la humanitat sobre l’element aquàtic: 1) l’estadi potèmic, característic de les cultures fluvials de l’Orient; 2) l’estadi talàssic, propi de cultures lacustres que estenen el seu domini a mars tancades, la més rellevant de les quals seria la Mediterrània en l’època compresa entre l’Antiguitat grecollatina i l’esplendor de la Serenissima Signoria de Venècia; i 3) l’estadi oceànic, durant el qual certes societats han transposat amb èxit de la terra a la mar la totalitat de les seves formes històriques de vida. Al parer de Schmitt, tan sols aquestes últimes representarien de manera plena la mena de relació amb la mar que constitueix l’objecte de la seva reflexió. 

Els precedents directes de la forma de vida marítima que encarna l’estadi oceànic caldria anar a buscar-los en les expedicions del baleners i en les innovacions en la construcció de vaixells que es produïren a les acaballes de l’Edat Mitjana i els començos de l’Edat Moderna. Les proeses dutes a terme pels caçadors de balenes en la persecució infatigable de les seves preses superaren àmpliament tots els descobriments duts a terme pels exploradors «oficials» de la nissaga de Colom e tutti quanti, i només troben parangó en els amplíssims espais oberts pels caçadors de pells russos durant la seva expansió per Sibèria, en direcció cap a les costes de l’Àsia oriental. Els holandesos esdevingueren els autèntics pioners en un nou tipus de navegació que portarà a l’arraconament definitiu de les galeres servides per galiots i es prolongarà sense grans canvis fins al segle XIX, gràcies a un nou tipus de vaixell de veles quadrades, capaç d’aprofitar exhaustivament la potència motriu del vent de costat,. Posteriorment, gràcies a la disposició d’una bateria de canons a cada banda, es produirà una revolució en la guerra naval, en la mesura en què aquesta deixarà de basar-se en el «cos a cos» dels vaixells que s’aborden, per tal que les seves tripulacions puguin reproduir en alta mar les condicions del combat terrestre, i esdevindrà un duel artiller en tota regla entre vaixells que maniobren amb perícia per canonejar-se en les condicions més favorables, mitjançant l’obtenció del sobrevent. Un model de combat que probablement va trobar la seva culminació en la batalla de Trafalgar.

Durant els segles XVI i XVII, el nou tipus de navegació va donar lloc a la proliferació de tota mena de pirates i aventurers, que es van afegir als navegants i baleners que fins aquell moment retenien en exclusiva el títol de «fills de la mar». Però, la pirateria va constituir només una etapa «precientífica» de la guerra naval, molt activa en el llarg contenciós entre Anglaterra i la monarquia espanyola, i la seva època finalitzarà amb la consolidació del sistema estatal europeu en el tractat d’Utrecht (1713), després del qual les potències marítimes van consolidar les seves esquadres i Anglaterra començà a exercir l’hegemonia marítima a escala mundial. D’aquesta manera, Espanya i Portugal conservaren extenses possessions ultramarines, però van perdre el domini de les seves línies de comunicació marítimes, i Anglaterra esdevingué l’hereva de l’esforç col·lectiu realitzat per les nacions europees de cara a l’empresa d’exploració i conquista del planeta. Es tracta, apunta Schmitt d’un procés singular, en el curs del qual els anglesos transferiren la seva existència de la terra a l’element oceànic i realitzaren una revolució espacial de caràcter mundial. 

Les diverses formes de vida que ha desenvolupat la humanitat al llarg de la història es corresponen amb unes altres tantes concepcions espacials. No es tracta, val a dir, de concepcions immutables, sinó que es troben subjectes a transformació, producte alhora de les elaboracions espacials dutes a terme per les diverses ciències i l’empresa d’exploració global. Quan l’eixamplament de les concepcions vigents de l’espai experimenta una discontinuïtat catastròfica —en el sentit matemàtic del terme— es pot produir no sols una modificació radical de l’horitzó espacial extern d’una cultura, sinó una autèntica revolució espacial, susceptible de modificar el concepte mateix d’espai, com les que han
acompanyat sempre les grans transformacions que s’han produït al llarg de la història de la humanitat.
Tot i l’existència de precedents hel·lenístics i romans, la més profunda transformació de la imatge del món de què tenim notícia en època històrica és la que es va produir en els segles XVI i XVII, amb el descobriment d’Amèrica i la circumnavegació de la terra per l’expedició de Fernão de Magalhães, en paral·lel al que Thomas S. Khun va anomenar la revolució copernicana. La conseqüència més decisiva d’aquesta revolució va ser, d’una banda, la consolidació definitiva de la naturalesa esfèrica del nostre planeta i, en un nivell més elevat, «[l]’eixamplament del cosmos en sí i la idea d’un infinit espai buit» (p. 55). D’aleshores ençà, el buit va deixar de ser un concepte abstracte i els homes començaren a experimentar un horror vacui que es troba en l’origen del nihilisme europeu posterior. Aquesta transformació es pot observar en la totalitat de les arts, que se separen dels models gòtics i engendren noves configuracions espacials, en harmonia amb les noves concepcions. Tot plegat, va desembocar en la supremacia del racionalisme occidental i el naixement de la seva vocació de sotmetre al seu domini tota la resta de pobles del planeta.

Una de les conseqüències fonamentals del procés que descrivim, va ser l’articulació d’un ordenament espacial, un nomos de la terra. El terme, d’origen grec, posseeix un triple significat, el de «presa de possessió» o «conquista», el de «distribució del territori i divisió de la propietat basada en aquesta» i el d’«ús, conreu i explotació del territori obtingut mitjançant la divisió». En qualsevol cas, l’evocació del terme no és gratuïta, atès que, segons Schmitt, l’inici dels grans períodes històrics va sempre precedit per extenses conquistes territorials, associades amb canvis polítics d’abast universal i amb una nova distribució territorial global. Això precisament és el que s’esdevingué a partir dels segles XVI i XVII, en què els conquistadors europeus es van lliurar a l’exploració sencera del planeta, tractant els països que descobrien i les seves poblacions com bens sense amo, susceptibles d’apropiació amb l’excusa de cristianitzar-los, que a partir dels segles XVIII i XIX es va veure reemplaçada per la d’aportar-los la Civilització. Aquest argumentari legitimador compartit va propiciar l’aparició d’una comunitat de pobles cristians d’Europa, una «comunitat de nacions» contraposada a la resta del món, que mai no va ser objecte, sinó subjecte del dret internacional europeu i, per tant, podia ser sotmès al domini i l’explotació colonial.

D’ençà del segle XVI, el conflicte entre catòlics i protestants va adquirir dimensions planetàries i es va traslladar al repartiment del món, de manera que la pretensió inicial de Castella i Portugal de dividir-se’l, sancionada pel Papa, va suscitar la ràpida reacció dels protestants —holandesos i anglesos, sobretot. Ara bé, l’autèntic contingut del conflicte només s’aclareix quan prenem en compte la contraposició entre el món de la mar lliure i el de la terra ferma, dualitat que esdevé especialment observable en els països que van abraçar la reforma religiosa: Alemanya, d’una banda, es va convertir en el camp de batalla de la Guerra dels Trenta Anys, un conflicte aliè a les conquistes ultramarines, de les quals no va participar; de l’altra, les fraccions anglesa, holandesa i francesa del calvinisme es bolcaren en el descobriment i la conquista de noves terres, guiades per la seva fe en la predestinació i la convicció de formar part de l’elit dels escollits, destinada a edificar una Nova Jerusalem més enllà de l’oceà. En conseqüència, es va produir un desplaçament cap a la mar de les forces que animaven l’existència històrica universal, situació que va desembocar en el repartiment de la terra entre una dotzena d’estats històrics, que contrastava, en teoria, amb la llibertat imperant en una mar que, en realitat, estava cada cop més sotmesa al domini anglès. 

El fet que sobre la mar no regís la sobirania estatal va repercutir en una diferenciació creixent de les condicions en què es produïa la guerra terrestre i la guerra marítima, les quals, d’ençà d’aquesta època esdevingueren la manifestació de mons i de conviccions jurídiques progressivament enfrontades. La guerra terrestre obeïa a la idea que un conflicte bèl·lic consistia en un tipus peculiar de relació entre estats, que involucrava les forces combatents però deixava la població civil hipotèticament al marge. Per contra, la guerra naval, tal com es concreta en la pràctica del bloqueig dut a terme per una potència naval contra una terrestre, respon a la voluntat d’aniquilar tots els recursos de l’enemic, sense discriminacions de cap mena entre combatents i no combatents, ni de països neutrals i no neutrals.

La pugna entre aquestes dues concepcions de la guerra es va decantar amb el temps en favor de la visió marítima, afavorida per la supremacia mundial britànica, que va posar les bases per a l’elaboració d’una economia política i una sèrie de doctrines jurídiques i filosòfiques adreçades a legitimar el nou statu quo, derivat del predomini de les formes de vida marítimes sobre les terrestres. D’aquesta manera, Anglaterra va culminar la primera part de la revolució espacial planetària, operant una transformació fonamental de l’existència historicopolítica de la pròpia illa, que es va desprendre espiritualment del continent europeu, esdevenint part integrant de la mar mateixa, com si fos una mena desconeguda de vaixell o peix. Això va modificar decisivament les seves relacions amb la resta del món, començant per les que mantenia amb el continent europeu, que molt sovint va passar a ocupar un lloc marginal en l’atenció d’una gent com els anglesos, que concebien el món a la manera nàutica en termes de línies de comunicació i ports d’escala. Correlativament, Anglaterra es va desterrar —o desterritorialitzar, per dir-ho a la manera del tàndem Deleuze-Guattari—, esdevenint així el centre mòbil d’un Imperi mundial dispers per tots els continents.


L’hegemonia anglesa es va produir —i no és pas per casualitat— en paral·lel a l’auge del lliurecanvisme, una concepció de les relacions econòmiques que s’ajusta com un guant a les lleis de la mar com a espai sense fronteres, on no impera cap tipus de sobirania. Alhora, la revolució industrial va modificar radicalment la relació elemental que fins aquell moment hi existia entre la mar i la terra, contribuint a la cristal·lització d’un nou període històric, que es troba en l’origen de la guerra industrial i econòmica moderna. En la situació creada, el tradicional domini britànic sobre la mar va ser experimentat com a progressivament insuficient, tal com evidencia el projecte de construcció del model de vaixell de guerra cuirassat dreadnought, impulsada per l’almirall Jackie Fisher, i l’incert desenllaç de la batalla naval de Jutlàndia (1916). No debades, el 1904 l’almirall nord-americà A. T. Mahan va postular la necessitat d’una «unió» entre Anglaterra i
els Estats Units, tenint en compte la incapacitat de la primera per mantenir —ateses les seves reduïdes dimensions— la seva hegemonia marítima. Segons Mahan, els nous imperatius de l’era industrial reclamaven l’aliança d’Anglaterra amb una altra potència «insular» més gran com els Estats Units, que, en virtut de la seva situació geogràfica, semblaven destinats a perpetuar el domini anglosaxó sobre la mar —tesi que la Segona Guerra Mundial es va encarregar de ratificar.

Posteriorment, l’electricitat, la radiotelegrafia i l’aeronàutica van acabar de consolidar la segona revolució espacial planetària. Especial rellevància adquireix en aquest context l’aparició de l’aeroplà, les possibilitats bèl·liques del qual el transformen en una arma espacial de primer ordre. Tot plegat significa que la humanitat ha conquistat una nova dimensió, caracteritzada per la irrupció d’un nou element, l’aire, el qual, sota la figura emblemàtica del Griu, ve a afegir-se a la constel·lació de imaginària formada pel Leviatan i el Behemot. Encara que, ben mirat, com apunta el mateix Schmitt, considerant que la conquista de l’espai aeri és producte del descobriment dels motors d’explosió, potser no seria aventurat afirmar que el nou element que ha irromput en l’activitat humana és el foc, amb la qual cosa es confirmaria la vella creença que la història de l’home consisteix en un itinerari a través dels quatre elements.

Schmitt tanca el seu llibre amb un parell de conclusions. En primer lloc remarca que, així com la revolució espacial renaixentista va transformar el concepte medieval de l’espai i va donar pas a l’aparició d’una dimensió de profunditat buida de qualsevol contingut imaginable, la revolució espacial contemporània propicia la concepció, expressada per Heidegger en Sein und Zeit (1927), que no és el món qui està en l’espai, sinó l’espai el que està en el món. La segona conclusió té a veure amb la incidència d’aquesta concepció en la relació secular entre la terra i la mar, que s’anuncia decisiva: la tècnica i els mitjans de comunicació han fet de la mar un espai en el sentit ple de la paraula, clausurant les condicions de possibilitat que facilitaren la conquesta anglesa dels oceans, arran de la qual es va instaurar el nomos planetari imperant en els últims segles. Segons l’autor, estem assistint, doncs, a l’emergència d’un nomos nou, que, tal com ha ocorregut en conjuntures històriques similars, es producte de la transformació de les relacions entre l’home i els elements i de la incorporació de noves dimensions a l’existència humana. La gent de mentalitat tradicional potser creurà que es tracta de la fi del món —i, certament, és la fi d’un món—, però, en realitat, es tracta només de la lluita, no exempta de violència, d’un ordre alternatiu, que pugna per imposar-se a l’antic.

Més enllà de qualsevol altra consideració, Terra i mar és un relat legitimador. De fet, constitueix en molts sentits l’esbós sumari de la filosofia de la història del dret que Schmitt va desenvolupar àmpliament en un llibre posterior, que encara no he llegit, Der Nomos der Erde im Völkerrecht des Jus Publicum Europaeum (1950) [trad. castellana: El nomos de la tierra. Madrid: Centro de Estudios Internacionales, 1979]. Cal remarcar que ens trobem al davant d’un discurs intensament tel·lúric, que constitueix la rèplica en l’àmbit històric i legal d’una concepció del món arrelada en imperatius territorials i racials, anàloga en molts sentits a la que va trobar expressió en la filosofia de Heidegger, en algunes novel·les i assaigs de Jünger i en part de la poesia de Gottfried Benn. Una concepció del món que ve a suposar, en molts sentits, la culminació radical d’una tradició nacionalista alemanya que es remunta, si més no, a Fichte i que, a través dels ideòlegs de la revolució conservadora —i molt especialment d’autors com Oswald Spengler i Richard Walther Darré—, va desembocar en l’exaltació de la Blut und Boden (la sang i la terra). Vinculaven el destí del poble alemany a la depuració de la seva ascendència germànica i a la consecució d’un espai vital (Lebensraum) susceptible de permetre l’assentament entre el centre d’Europa i els Urals d’una raça de senyors, intensament apegada als valors del món agrícola tradicional. Com que aquesta ideologia ja va ser objecte d’anàlisi en aquest blog arran de la recensió d’El misterioso caso alemán de Rosa Sala Rose, m’hi estalviaré ulteriors comentaris. 

En aquest context, l’al·legat de Schmitt, escrit en plena Segona Guerra Mundial, ha de ser llegit com una apologia del nou ordre imperant en la fortalesa Europa hitleriana, sotmesa al jou de la Wehrmacht, però alhora greument amenaçada pel poder aeronaval anglosaxó i la resistència de l’exèrcit soviètic. Simptomàticament, l’autor passa en silenci sobre els fets bèl·lics contemporanis
que, al meu entendre, resulten fonamentals per copsar el sentit últim del seu discurs. L’omissió esdevé molt greu pel que fa al dramàtic enfrontament de l’Alemanya nazi amb la Unió Soviètica, el desenllaç del qual va suposar la ruïna completa del Tercer Reich. Amb tot, si hem de ser justos, no podem demanar-li que hi reflexionés sobre assumptes que en aquell moment estaven sotmesos a una estricta censura política i militar. De totes maneres, deixeu-me remarcar-ho, aquesta omissió resulta crucial, atès que una anàlisi detallada del contrast existent entre les formes de vida dels alemanys i els russos hauria ensorrat les pretensions de coherència de la cosmovisió schmittiana, deixant ridículament en evidència les pretensions continentals d’una cultura germànica que, malgrat el seu secular entestament en aquest lloc comú, comparada amb les formes de vida de l’Àsia central no pot deixar de semblar-nos sinó essencialment lacustre i hanseàtica —i, per aquest costat, no constitueix cap excepció respecte de la major part de les cultures que integren aquesta mena d’apèndix quasipeninsular del continent asiàtic que és Europa.

Però, el discurs de Schmitt és ple de trampes també en relació amb la consideració que li mereixen les diverses innovacions en matèria bèl·lica. Sorprenentment, considera l’arma aèria com una prolongació de la guerra terrestre, quan els bombardeigs sistemàtics sobre les poblacions i els grans centres de producció de l’enemic induirien més aviat a concebre-la com una prolongació per altres mitjans de l’estratègia naval del bloqueig. D’altra banda, sobta també el seu silenci sobre la guerra submarina, que, al meu entendre, trasllada a l’àmbit marítim una concepció bèl·lica deutora per igual de les formes de vida del talp i del llop —no debades, els U-Boote alemanys atacaven les seves preses d’acord amb la tàctica anomenada de la «bandada de llops» (Rudeltaktik). Una altra qüestió seria discutir a quina mena de concepció de la guerra respon la guerra submarina actual, efectuada des de submarins nuclears, portadors de míssils atòmics d’abast intercontinental, però això ultrapassa el període històric considerat per l’autor i els objectius d’aquest paper.

A hores d’ara, les tesis de Schmitt han estat refutades de manera inapel·lable per la Globalització, entesa com «un fenomen nou que ha col·locat un altre cop la societat internacional en una mena d’estat de naturalesa» [Habermas et al. «Declaración de Granada sobre la globalización». El País, 6-VI-2005, p. 14] i, com a tal, molt més congenial amb les concepcions marítimes del món que no amb el nomos terrestre apadrinat per l’autor. No debades, la difusió del capitalisme a nivell planetari es tradueix en una «liqüefacció» —per emprar un terme que ha popularitzat Zygmunt Bauman— de les societats, observable en tots els àmbits, tant se val si parlem de la sobirania estatal com dels fluxos poblacionals, del capitalisme financer o de la vida de parella. És el que Michael Hardt i Antonio Negri, anomenen l’Imperi —en un llibre molt sobrevalorat i prou més destacable per la seva dimensió descriptiva i crítica que per la seva capacitat propositiva [Empire, (2000); trad. castellana: Imperio. Barcelona: Paidós, 2002]. En d’altres mots: la constitució d’una societat d’abast planetari que, per damunt de la proliferació de les diferències, s’estructura sobre el denominador comú d’una concepció de les relacions als més diversos nivells en termes de ports d’escala (nodes) i línies de comunicació (enllaços), tant reals com virtuals.